Jo també em vaig quedar clavada a la butaca. No volia que la pel·lícula s'acabés, i això em passa poques vegades. Quedo impressionada, admirada, al·lucinada,... quan descobreixo que hi ha gent capaç a posar paraules o no-paraules a coses que jo ja sé, que sento, que noto, però que sóc incapaç d'expressar amb signes visibles.
A vegades és una foto, a vegades una frase, a vegades una mirada, a vegades un silenci, a vegades una olor o un color i gairebé sempre em sorprèn i em sento despullada, com a la pel·lícula de la Coixet. Llavors em torno una nena i voldria aixecar la mà allà mateix, al carrer o al cine i dir: "-a vosaltres també us passa???"
Jo també em vaig quedar clavada a la butaca. No volia que la pel·lícula s'acabés, i això em passa poques vegades. Quedo impressionada, admirada, al·lucinada,... quan descobreixo que hi ha gent capaç a posar paraules o no-paraules a coses que jo ja sé, que sento, que noto, però que sóc incapaç d'expressar amb signes visibles.
A vegades és una foto, a vegades una frase, a vegades una mirada, a vegades un silenci, a vegades una olor o un color i gairebé sempre em sorprèn i em sento despullada, com a la pel·lícula de la Coixet. Llavors em torno una nena i voldria aixecar la mà allà mateix, al carrer o al cine i dir: "-a vosaltres també us passa???"
Sempre penso que no li passa a ningú més.
Gràcies, Ricard, a tu també