albert de cornellà |
divendres, 9 de febrer de 2007 | 16:21h
Caldria no perdre de vista que ens és molt convenient NO deixar en un sol ser, ni que sigui com a guiatge, ni en una sola consciència, la nostra convicció ni el nostre convenciment. Si miréssim la història dels darrers 500 anys, en la que la nació catalana és, progressivament, matxacada i anul.lada, i la encabíssim dins d'una línia de 5 cms, veuríem que al segle passat, el segle XX, té 3 vèrtex o anomalies dins la constant submissió de tots els cms: la Solidaritat Catalana, la Generalitat republicana, i el postfranquisme (només és això: POST-FRANQUISME). Al segle XXI ens pensàvem que no hi haurien ni sabres ni pronunciamentos, però hi són, ens tenen collats, i, com mai havia succeït d'una manera tan escandalosa, fins hi tot s'han atrevit amb l'imperi econòmic català (ni que sigui per la naturalesa de la residència de la seva seu social...) de La Caixa, donant-li als morros i foragitant-la de la joia de la corona no-financera española: ENDESA (ANTES GERMÁNICA QUE CATALANA, QUE DEIEN ELS POETES FALANGISTES...), retallen la retallada de l’estatutet, controlen la justícia per damunt de les voluntats populars, etc... Bé, doncs reprenent el sentit del meu inici, cal que aprenguem a ser pacients, a ser constants, i que actuem amb intel.ligència, i només genera forces d’avançament geomètric la suma de convenciments . Cada ensopegada que ens provoca l'exterior, hauria de tenir una resposta mesurada i efectiva. Però, curiosament, és més aviat el nostre entorn qui ens provoca el desencís. Pocs són els que entenen (a mi també em costa enmig de xerramequeries de taverna) que l'estratègia dels responsables polítics, és només això: ESTRATÈGIA, i mentres ningú renuncïi als seus principis ni objectius acceptats, la disconformitat cal expressar-la en els espais adequats. Però aquesta manca de principi és una constant en aquest àmbit del sobiranisme. I per això tenim feina doble que ens alenteix contínuament: entendre l’exterior per guanyar-lo, i convèncer l’interior cada trimestre. Avancem massa lentament, ens ho hauríem de fer mirar. I això és per manca de consciència. Deixem que les consciències intentin la seva estratègia, i nosaltres enfortim la consciència. I no a la inversa, que és el comú fins ara. Doncs vinga, despertem, espolsem-nos les crisis, i a pencar sense tanta xerrameca. I sí, et trobàvem a faltar.
Caldria no perdre de vista que ens és molt convenient NO deixar en un sol ser, ni que sigui com a guiatge, ni en una sola consciència, la nostra convicció ni el nostre convenciment. Si miréssim la història dels darrers 500 anys, en la que la nació catalana és, progressivament, matxacada i anul.lada, i la encabíssim dins d'una línia de 5 cms, veuríem que al segle passat, el segle XX, té 3 vèrtex o anomalies dins la constant submissió de tots els cms: la Solidaritat Catalana, la Generalitat republicana, i el postfranquisme (només és això: POST-FRANQUISME). Al segle XXI ens pensàvem que no hi haurien ni sabres ni pronunciamentos, però hi són, ens tenen collats, i, com mai havia succeït d'una manera tan escandalosa, fins hi tot s'han atrevit amb l'imperi econòmic català (ni que sigui per la naturalesa de la residència de la seva seu social...) de La Caixa, donant-li als morros i foragitant-la de la joia de la corona no-financera española: ENDESA (ANTES GERMÁNICA QUE CATALANA, QUE DEIEN ELS POETES FALANGISTES...), retallen la retallada de l’estatutet, controlen la justícia per damunt de les voluntats populars, etc... Bé, doncs reprenent el sentit del meu inici, cal que aprenguem a ser pacients, a ser constants, i que actuem amb intel.ligència, i només genera forces d’avançament geomètric la suma de convenciments . Cada ensopegada que ens provoca l'exterior, hauria de tenir una resposta mesurada i efectiva. Però, curiosament, és més aviat el nostre entorn qui ens provoca el desencís. Pocs són els que entenen (a mi també em costa enmig de xerramequeries de taverna) que l'estratègia dels responsables polítics, és només això: ESTRATÈGIA, i mentres ningú renuncïi als seus principis ni objectius acceptats, la disconformitat cal expressar-la en els espais adequats. Però aquesta manca de principi és una constant en aquest àmbit del sobiranisme. I per això tenim feina doble que ens alenteix contínuament: entendre l’exterior per guanyar-lo, i convèncer l’interior cada trimestre. Avancem massa lentament, ens ho hauríem de fer mirar. I això és per manca de consciència. Deixem que les consciències intentin la seva estratègia, i nosaltres enfortim la consciència. I no a la inversa, que és el comú fins ara. Doncs vinga, despertem, espolsem-nos les crisis, i a pencar sense tanta xerrameca. I sí, et trobàvem a faltar.