Umberto Ecco posa el dit a la nafra en el seu diagnòstic: per avançar a la humanitat li cal aprendre dels errors, ço és, aprendre de la història.
Si la gent no tenim un coneixement crític i una consciència històrica tornarem a caure en els mateixos paranys i en els mateixos errors que són tan i tan humans.
L'excusa per fer-se sentir és donar la culpa a Internet, i així el diagnòstic és objecte de debat i comentari. Però qualsevol sap que Internet en pot tenir la culpa o no segons com s'utilitzi. El cas de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, pot ser paradigmàtic: jo en segueixo el seu itinerari gràcies a Internet i és ben segur que molt de tard en tard obtindrà el reconeixement en la premsa tradicional, i així una cosa que seria resultat d'uns estudiosos aïllats, avui té molta més ressonància.
Ara també es magnifica la ignorància històrica del nostre futur President, aquell Ministre espanyol que negà l'existència de drets històrics per al Principat. És una ignorància sembrada pels espanyols amb contumàcia però que desgraciadament no ha estat prou combatuda pels vint-i-cinc anys de democràcia. I ara la culpa és del polític més fred que obté la Presidència de la nostra Comunitat Autònoma i que des d'aquest lloc descobrirà una Espanya que dissimula com pot el seu imperialisme. En Maragall d'abans de ser President i el de després de ser-ne defenestrat ha de ser forçosament diferent respecte aquesta actuació dissimulada.
El nostre nacionalisme s'alimenta tan de la voluntat de voler ser com de la voluntat dels espanyols d'assimilar-nos i alhora explotar-nos com una colònia, la qual cosa és curiosament contradictòria.
En fi, ara respecte la política catalana, en majúscules, LA POLÍTICA CATALANA, doncs, jo em trobo molt ignorant, perquè em costa precisar no ja els continguts del que és català, sinó també les formes genuïnes. Per dir-ho així estem molt contaminats de provincianisme, inclús quan ens esforcem molt per no estar-ne i deixem de banda coses que ens poden ser útils.
I llavors m'agafo al concepte històric tan bèstia si voleu, però per a mi reconfortant, de "justícia catalana", aquell punt on els principis dels drets personals estaven per sobre les institucions...
Perdoneu-me doncs la ignorància i el primitivisme amb que la supero, però és que si no m'ofego.
Si la gent no tenim un coneixement crític i una consciència històrica tornarem a caure en els mateixos paranys i en els mateixos errors que són tan i tan humans.
L'excusa per fer-se sentir és donar la culpa a Internet, i així el diagnòstic és objecte de debat i comentari. Però qualsevol sap que Internet en pot tenir la culpa o no segons com s'utilitzi. El cas de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, pot ser paradigmàtic: jo en segueixo el seu itinerari gràcies a Internet i és ben segur que molt de tard en tard obtindrà el reconeixement en la premsa tradicional, i així una cosa que seria resultat d'uns estudiosos aïllats, avui té molta més ressonància.
Ara també es magnifica la ignorància històrica del nostre futur President, aquell Ministre espanyol que negà l'existència de drets històrics per al Principat. És una ignorància sembrada pels espanyols amb contumàcia però que desgraciadament no ha estat prou combatuda pels vint-i-cinc anys de democràcia. I ara la culpa és del polític més fred que obté la Presidència de la nostra Comunitat Autònoma i que des d'aquest lloc descobrirà una Espanya que dissimula com pot el seu imperialisme. En Maragall d'abans de ser President i el de després de ser-ne defenestrat ha de ser forçosament diferent respecte aquesta actuació dissimulada.
El nostre nacionalisme s'alimenta tan de la voluntat de voler ser com de la voluntat dels espanyols d'assimilar-nos i alhora explotar-nos com una colònia, la qual cosa és curiosament contradictòria.
En fi, ara respecte la política catalana, en majúscules, LA POLÍTICA CATALANA, doncs, jo em trobo molt ignorant, perquè em costa precisar no ja els continguts del que és català, sinó també les formes genuïnes. Per dir-ho així estem molt contaminats de provincianisme, inclús quan ens esforcem molt per no estar-ne i deixem de banda coses que ens poden ser útils.
I llavors m'agafo al concepte històric tan bèstia si voleu, però per a mi reconfortant, de "justícia catalana", aquell punt on els principis dels drets personals estaven per sobre les institucions...
Perdoneu-me doncs la ignorància i el primitivisme amb que la supero, però és que si no m'ofego.
Mentres tant llegeixo el que puc, que és força.