Atesa
la dificultat que cap dels candidats assoleixi una majoria prou àmplia,
el desenllaç d’aquesta partida dependrà dels acords postelectorals
entre els diversos contendents. Si bé cap d’ells ens ensenyarà totes
les cartes de què disposa abans del final, sí que han començat a fer
les primeres tirades. Vegem-les:
El compromís d'Artur Mas.
D’una banda, Artur Mas s’ha compromès a no governar amb el PP. Amb
independència de les ganes que puguin tenir els uns de pactar amb els
altres, un acord d’aquesta mena seria del tot inviable, pel fet de
trobar-se situats, convergents i populars, en cantons oposats de la
trinxera de l’Estatut. Com ja vaig explicar en l’article anterior, amb
l’Estatut, Artur Mas s’hi juga el tipus: pel fet d’haver assumit en
solitari la responsabilitat del pacte amb Zapatero, la seva
credibilitat futura dependrà del grau d’èxit que assoleixi en el seu
desenvolupament i un fracàs en aquesta qüestió comprometria el seu
futur polític. Per tant, seria absurd que, per desenvolupar l’Estatut,
Mas governés del bracet d’un partit que hi ha recorregut en contra
davant del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, el PP tampoc no
es farà enrere i retirarà el recurs, perquè en això també s’hi juguen
el coll, fins al punt que el futur polític de Rajoy és, a hores d’ara,
en mans dels jutges: una sentència del tribunal favorable –encara que
només ho fos en part– al recurs seria, per a Rajoy, una victòria
política, ja que això li permetria de justificar tota l’estratègia
seguida fins ara en aquesta qüestió; contràriament, una sentència
desfavorable l’enviaria de pet al cadafal. El més probable, però, és
que el tribunal no es pronunciï fins després de les properes eleccions
generals. En qualsevol cas, al PP no li quedarà altre remei que
mantenir el recurs viu, juntament amb les invectives i penjaments que
l’acompanyen, cosa que impedirà, en la pràctica, cap mena de tracte amb
Convergència –si més no, mentre duri el procés–, tant a Catalunya com a
Madrid. Per la seva banda i per aquesta mateixa raó, el PSOE
pressionarà per allargar-lo tant com sigui possible.
La porta falsa de Carod.
L’altra novetat és la reunió al màxim nivell entre Mas i Carod. Tal com
explicava, també, en el darrer article, un acord de govern entre
Esquerra i Convergència, és del tot inviable, per raons semblants a les
del PP: al referèndum del 18 de juny, Esquerra va decidir, arrossegada
pel sector dur del partit, encapçalat per Puigcercós, decidir
d’entaforar-se al mateix cantó de la trinxera en què es trobaven els
populars: la del no a l’Estatut. Per tal de poder justificar que la
seva oposició no era per raons partidistes, a Esquerra no li convé gens
que el desenvolupament del nou Estatut sigui un èxit, perquèaixò
posaria en joc la credibilitat de tota la cúpula dirigent –Puigcercós
inclòs–, tot al contrari del que li convé a Artur Mas. Lògicament,
mentre Artur Mas, en cas de governar, posarà tot l’èmfasi en les
millores que s’assoleixin gràcies al nou Estatut, per tal de salvar la
pell, els dirigents d’Esquerra miraran de minimitzar-les. En aquest
sentit, un acord de govern amb Convergència els forçaria a fer pinya
amb Mas, però això seria gairebé com posar-se la corda al coll: després
d’haver-se passat mesos entonant el “no passaran”, bo i fent proclames
a la dignitat dels catalans, seria el súmnum de la impostura veure’ls
després en un govern amb Convergència, cantant, tots a l’una, les
lloances del nou Estatut amb Artur Mas i fent créixer –alguns d’ells
encara més– la panxa Ara bé: en una entrevista feta diumenge passat,
Carod obria –per bé que sense anunciar-ho explícitament– la porta, per
primer cop, a una possible entesa amb Convergència. Entesa que
passaria, al meu parer, per donar suport a la investidura d’Artur Mas,
a canvi d’algunes contrapartides –sense, però, participar en el govern–.
Aquesta
segona possibilitat –l’acord d’investidura– la veig més factible que un
pacte de govern, ja que deixaria marge de maniobra, tant a Convergència
per a desenvolupar l’Estatut, com a Esquerra per a fer oposició i
denunciar-ne les mancances. La dificultat que es dugui finalment a
terme rau en la bicefàlia actual d’Esquerra i en els interessos
contraposats dels seus dos màxims dirigents: si a Carod –és una
impressió personal meva– li deu fer més aviat poca gràcia la idea de
passar a la història com el dirigent que va fer Montilla president, per
a Puigcercós, en canvi, la reedició del tripartit representa una ocasió
magnífica de cremar Carod definitivament i, de passada, carregar-se
també Artur Mas, el qual, difícilment podria presentar-se a unes
eleccions per tercer cop. Si tenim en compte, a més, que la correlació
de forces actual a l’interior del partit és del tot favorable a
Puigcercós, les possibilitats que s’imposi l’opció de donar suport a
Mas són més aviat minses. Això explicaria que Carod, en la mateixa
entrevista, només s’ho plantegés en el cas que Convergència guanyés amb
un avantatge clar, situat a l’entorn dels deu diputats. Segons sembla,
només una victòria clara de Convergència permetria a Carod d’arrossegar
la resta del partit a votar Artur Mas. Gairebé és com dir: “quan hàgiu
fet vosaltres sols tota la feina, llavors vindrem nosaltres i us
donarem un cop de mà”.
La bipolarització que ve.La
condició d’una victòria clara, a banda de fer avinent que
l’equidistància d’Esquerra és només una pretensió, situa els votants
que es troben a cavall entre Convergència i Esquerra davant del tràngol
que representa el fet d’afavorir –en cas de decantar-se, finalment, per
l’opció independentista– els interessos de Montilla, atès que, en
restar Esquerra vots a Convergència, la condició anterior seria
aleshores més difícil de complir. En aquestes condicions i amb el
precedent del tripartit a l’esquena, a Esquerra li serà molt difícil
d’aguantar la bipolarització entre Mas i Montilla –sobretot quan, en la
recta final de la campanya, els dos partits grans premin l’accelerador
per a clavar la darrera estrebada– i encara més després que Montilla,
amb la seva proposta de fer el debat amb Mas a Madrid i en castellà,
s’hagi carregat de patac tota la precampanya d’orientació catalanista
–visites a Monsterrat incloses– que havia fet fins ara. Si, com sembla,
Montilla es llança, finalment i sense complexos, a caçar el vot
socialista de la Barcelona
metropolitana, bo i atiant la flama del conflicte lingüístic, a
Esquerra se la pot endur –si no rectifica el rumb a temps i se’n
desmarca clarament– una ventada.
Atesa
la dificultat que cap dels candidats assoleixi una majoria prou àmplia,
el desenllaç d’aquesta partida dependrà dels acords postelectorals
entre els diversos contendents. Si bé cap d’ells ens ensenyarà totes
les cartes de què disposa abans del final, sí que han començat a fer
les primeres tirades. Vegem-les:
El compromís d'Artur Mas.
D’una banda, Artur Mas s’ha compromès a no governar amb el PP. Amb
independència de les ganes que puguin tenir els uns de pactar amb els
altres, un acord d’aquesta mena seria del tot inviable, pel fet de
trobar-se situats, convergents i populars, en cantons oposats de la
trinxera de l’Estatut. Com ja vaig explicar en l’article anterior, amb
l’Estatut, Artur Mas s’hi juga el tipus: pel fet d’haver assumit en
solitari la responsabilitat del pacte amb Zapatero, la seva
credibilitat futura dependrà del grau d’èxit que assoleixi en el seu
desenvolupament i un fracàs en aquesta qüestió comprometria el seu
futur polític. Per tant, seria absurd que, per desenvolupar l’Estatut,
Mas governés del bracet d’un partit que hi ha recorregut en contra
davant del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, el PP tampoc no
es farà enrere i retirarà el recurs, perquè en això també s’hi juguen
el coll, fins al punt que el futur polític de Rajoy és, a hores d’ara,
en mans dels jutges: una sentència del tribunal favorable –encara que
només ho fos en part– al recurs seria, per a Rajoy, una victòria
política, ja que això li permetria de justificar tota l’estratègia
seguida fins ara en aquesta qüestió; contràriament, una sentència
desfavorable l’enviaria de pet al cadafal. El més probable, però, és
que el tribunal no es pronunciï fins després de les properes eleccions
generals. En qualsevol cas, al PP no li quedarà altre remei que
mantenir el recurs viu, juntament amb les invectives i penjaments que
l’acompanyen, cosa que impedirà, en la pràctica, cap mena de tracte amb
Convergència –si més no, mentre duri el procés–, tant a Catalunya com a
Madrid. Per la seva banda i per aquesta mateixa raó, el PSOE
pressionarà per allargar-lo tant com sigui possible.
La porta falsa de Carod.
L’altra novetat és la reunió al màxim nivell entre Mas i Carod. Tal com
explicava, també, en el darrer article, un acord de govern entre
Esquerra i Convergència, és del tot inviable, per raons semblants a les
del PP: al referèndum del 18 de juny, Esquerra va decidir, arrossegada
pel sector dur del partit, encapçalat per Puigcercós, decidir
d’entaforar-se al mateix cantó de la trinxera en què es trobaven els
populars: la del no a l’Estatut. Per tal de poder justificar que la
seva oposició no era per raons partidistes, a Esquerra no li convé gens
que el desenvolupament del nou Estatut sigui un èxit, perquè això
posaria en joc la credibilitat de tota la cúpula dirigent –Puigcercós
inclòs–, tot al contrari del que li convé a Artur Mas. Lògicament,
mentre Artur Mas, en cas de governar, posarà tot l’èmfasi en les
millores que s’assoleixin gràcies al nou Estatut, per tal de salvar la
pell, els dirigents d’Esquerra miraran de minimitzar-les. En aquest
sentit, un acord de govern amb Convergència els forçaria a fer pinya
amb Mas, però això seria gairebé com posar-se la corda al coll: després
d’haver-se passat mesos entonant el “no passaran”, bo i fent proclames
a la dignitat dels catalans, seria el súmnum de la impostura veure’ls
després en un govern amb Convergència, cantant, tots a l’una, les
lloances del nou Estatut amb Artur Mas i fent créixer –alguns d’ells
encara més– la panxa Ara bé: en una entrevista feta diumenge passat,
Carod obria –per bé que sense anunciar-ho explícitament– la porta, per
primer cop, a una possible entesa amb Convergència. Entesa que
passaria, al meu parer, per donar suport a la investidura d’Artur Mas,
a canvi d’algunes contrapartides –sense, però, participar en el govern–.
Aquesta
segona possibilitat –l’acord d’investidura– la veig més factible que un
pacte de govern, ja que deixaria marge de maniobra, tant a Convergència
per a desenvolupar l’Estatut, com a Esquerra per a fer oposició i
denunciar-ne les mancances. La dificultat que es dugui finalment a
terme rau en la bicefàlia actual d’Esquerra i en els interessos
contraposats dels seus dos màxims dirigents: si a Carod –és una
impressió personal meva– li deu fer més aviat poca gràcia la idea de
passar a la història com el dirigent que va fer Montilla president, per
a Puigcercós, en canvi, la reedició del tripartit representa una ocasió
magnífica de cremar Carod definitivament i, de passada, carregar-se
també Artur Mas, el qual, difícilment podria presentar-se a unes
eleccions per tercer cop. Si tenim en compte, a més, que la correlació
de forces actual a l’interior del partit és del tot favorable a
Puigcercós, les possibilitats que s’imposi l’opció de donar suport a
Mas són més aviat minses. Això explicaria que Carod, en la mateixa
entrevista, només s’ho plantegés en el cas que Convergència guanyés amb
un avantatge clar, situat a l’entorn dels deu diputats. Segons sembla,
només una victòria clara de Convergència permetria a Carod d’arrossegar
la resta del partit a votar Artur Mas. Gairebé és com dir: “quan hàgiu
fet vosaltres sols tota la feina, llavors vindrem nosaltres i us
donarem un cop de mà”.
La bipolarització que ve.La
condició d’una victòria clara, a banda de fer avinent que
l’equidistància d’Esquerra és només una pretensió, situa els votants
que es troben a cavall entre Convergència i Esquerra davant del tràngol
que representa el fet d’afavorir –en cas de decantar-se, finalment, per
l’opció independentista– els interessos de Montilla, atès que, en
restar Esquerra vots a Convergència, la condició anterior seria
aleshores més difícil de complir. En aquestes condicions i amb el
precedent del tripartit a l’esquena, a Esquerra li serà molt difícil
d’aguantar la bipolarització entre Mas i Montilla –sobretot quan, en la
recta final de la campanya, els dos partits grans premin l’accelerador
per a clavar la darrera estrebada– i encara més després que Montilla,
amb la seva proposta de fer el debat amb Mas a Madrid i en castellà,
s’hagi carregat de patac tota la precampanya d’orientació catalanista
–visites a Monsterrat incloses– que havia fet fins ara. Si, com sembla,
Montilla es llança, finalment i sense complexos, a caçar el vot
socialista de la Barcelona
metropolitana, bo i atiant la flama del conflicte lingüístic, a
Esquerra se la pot endur –si no rectifica el rumb a temps i se’n
desmarca clarament– una ventada.