Això no és un insult: és la realitat posada en un titular. I jo no pertanyo a cap partit. Sóc independentista, això sí. I en conseqüència, uns partits em resulten més simpàtics que els altres, per més que siguin partits regits per la rauxa, la innocència política, un punt de petulància i tots els errors que es vulguin encolomar a ERC.

Per què el PSC és el càncer de Catalunya? La llista és llarga i el bloc no és meu, però podem mirar de dir-hi quelcom:

1. Perquè sota la pàtina de progressisme i esquerranisme de disseny hi viu l'òrgan de partit més pervers que sobre la Terra campa: censura de notícies, control aferrissat dels mitjans de comunicació públics dependents de les administracions regides pel PSC, manipulacions de la realitat noticiable ignorant, minimitzant o ridiculitzant qualsevol manifestació en perspectiva sobiranista catalana, rescissions de contracte i mobbing a periodistes amb consciència nacional contrastada, perversions i esmenes mefistofèliques a l'estatut del 30-S, l'Iceta canviant de bàndol en la negociació a Madrid... Quin gran aparell de partit!

2. Perquè sota els slogans grandiloqüents que presenten els candidats i el partit socialista com als polítics i el partit de les persones, només hi ha el mareig de la perdiu per esborrar el debat nacionalista -perdó: el nacionalisme és mort. Ara el debat és sobiranista. I això és el que al PSC-PSOE-CIUTADANS PEL CANVI DE GOSSOS AMB ELS MATEIXOS DOGALS no l'interessa ni en pintura. S'agafa un problema real (la violència de gènere, la marginalitat dels barris metropolitans, el preu dels habitatges, l'atur, etc...) i s'hi enfoca la lent d'augment fins que ocupa tota la pantalla, presentant a bombo i platerets el PSC com a l'únic partit que es preocupa de les persones, dels ciutadans... i a l'hora de la veritat no es fa res: quatre accions de cara a la galeria, maquillatge de primera -BCN posa't guapa-, els afectats a pringar com cada dia, però això sí, s'ha aconseguit eradicar del primer pla de la política el debat cabdal: la pertinença a un estat que ens xucla els recursos, que ens administra tan ineficientment com pot, que ens bloqueja el desenvolupament i decideix el que més convé a Espanya sobre les polítiques que afecten Catalunya. La Independència no és la pedra filosofal, però apa que no serien diferents les coses si Catalunya pogués gestionar els seus ports i aeroports, si pogués escollir lliurement quines companyies donen els serveis públics essencials, si pogués disposar a plenitud dels recursos que genera, si pogués decidir (DECIDIR!) a què i a qui dedica la seva solidaritat...

3. Perquè amb la presentació de Montilla per a president de la Generalitat no es pot perdre mai: Si guanya, perquè òbviament haurà guanyat i la Xeneralità passarà a ser un apèndix de la Diputació de Barcelona, però amb dret a estendre la seva nefasta inoperància per tot el territori. Catalunya morirà com a país i renaixerà per als segles del segles com a província espanyola (no regió: província), estil, posem per cas, Albacete -per dir-ne una de pròxima en sentit alfabètic.

Si Montilla no guanya, el PSC queda com un senyor amb el PSOE, perquè així s'acompleix el pacte de la Moncloa i es faculta a Mas la presidència -tal com es va quedar el 21 de gener a canvi d'enganyar Catalunya amb l'estatufet-, i a la vegada se li passa la patata calenta d'haver de fer bo un estatut que en tres setmanes ja ha mostrat el seu abast real. Mas, òbviament, es queixarà -amb mesura: el pacte ho fa constar ben clar- enraborant ben alt la senyera amb els pantalons a garró. I Catalunya sencera l'aplaudirà sense entendre res, orfes com estem, ja, de qualsevol criteri mediàtic mínimament lúcid.

Vet aquí les dues victòries del PSC. Tant si guanya com si perd, guanya. (Montilla, tu vales mutxo!) I vet aquí el càncer. Bon profit.