Quan vaig tenir ocasió d'estudiar Jesús Moncada (l'atzar vocacional em va assignar la Filologia Catalana, titulació que han obtingut tots els polítics valencians), vaig imaginar que es tractava d'un d'aquells autors que has de llegir per obligació (Històries de la mà esquerra), però vaig acabar llegint-lo per una necessitat visceral (El Cafè de la Granota, Camí de Sirga). El Vicent Alonso ens havia advertit que el Moncada, tot i formar part d'una generació d'escriptors que s'havien mamat la guerra, feia una ullada al futur; i que, de cap manera, ens passaria desapercebut.
Ahir, mentre manteníem una reunió amb la gent del Casal Jaume I de Sueca, contents per la desaparició d'un reaccionari com el Jaime Campmany, un company va informar-me de la mort del Moncada. Ja feia temps que l'havíem volgut invitar al nostre poble perquè ens parlara de la seua obra. Ara ja és massa tard.
El Moncada ha faltat. Les lletres catalanes, cada volta més mancades de seguidors i, sobretot, d'editors que s'hi aventuren, han perdut un gran narrador; un d'aquells que aconsegueixen d'introduir-te en el relat després del primer paràgraf, a conseqüència directa d'un estil àgil, sense evadir-se de les reflexions obligatòries... En fi, tampoc no descobriré jo ara els ressorts narratius del Moncada.
Estic segur que Mequinensa parirà més literats. Estic segur que la literatura catalana no s'ensorrarà per la mort del Moncada. Però també estic segur que cap dels nous lletraferits de Mequinensa igualarà el Moncada i que, amb la seua defunció, aquesta llengua ha perdut una part important del seu present. I tanmateix, m'agradaria equivocar-me.
Quan vaig tenir ocasió d'estudiar Jesús Moncada (l'atzar vocacional em va assignar la Filologia Catalana, titulació que han obtingut tots els polítics valencians), vaig imaginar que es tractava d'un d'aquells autors que has de llegir per obligació (Històries de la mà esquerra), però vaig acabar llegint-lo per una necessitat visceral (El Cafè de la Granota, Camí de Sirga). El Vicent Alonso ens havia advertit que el Moncada, tot i formar part d'una generació d'escriptors que s'havien mamat la guerra, feia una ullada al futur; i que, de cap manera, ens passaria desapercebut.
Ahir, mentre manteníem una reunió amb la gent del Casal Jaume I de Sueca, contents per la desaparició d'un reaccionari com el Jaime Campmany, un company va informar-me de la mort del Moncada. Ja feia temps que l'havíem volgut invitar al nostre poble perquè ens parlara de la seua obra. Ara ja és massa tard.
El Moncada ha faltat. Les lletres catalanes, cada volta més mancades de seguidors i, sobretot, d'editors que s'hi aventuren, han perdut un gran narrador; un d'aquells que aconsegueixen d'introduir-te en el relat després del primer paràgraf, a conseqüència directa d'un estil àgil, sense evadir-se de les reflexions obligatòries... En fi, tampoc no descobriré jo ara els ressorts narratius del Moncada.
Estic segur que Mequinensa parirà més literats. Estic segur que la literatura catalana no s'ensorrarà per la mort del Moncada. Però també estic segur que cap dels nous lletraferits de Mequinensa igualarà el Moncada i que, amb la seua defunció, aquesta llengua ha perdut una part important del seu present. I tanmateix, m'agradaria equivocar-me.