Si ens separen un riu, se suposa que hauria de ser molt més fàcil la col·laboració entre ambdues institucions. Si no hi ha, no és per l'AVL, sinò pel centralisme de l'IEC. La qüestió, en qualsevol cas, no és com estiguem d'allunyats, sinò que històricament l'IEC pinta molt poc al País Valencià.
Quan es van aprovar les Normes de Castelló del 32, l'IEC no hi tenia res a vore. Quan es va recuperar el valencià a començaments dels 60, tampoc hi va tenir res a vore, la recuperaciò es va fer principalment mitjançant Lo Rat Penat (amb "Gramática valenciana" de Carles Salvador en 1971), abans que fòra controlada per l'espanyolisme per a emmascarar-se de blaverisme durant la transició (després de 1978). El reviscolament del català al País Valencià, per tant, va ser duta a terme per moviments socials, culturals i lingüístics valencians, i l'IEC només hi prenia nota en allò que els interessara en clau principatina. L'experiència històrica, aleshores, deixa clar que ens cal un ens normatiu valencià.
En qualsevol cas, la unitat lingüística de la llengua catalana mai és un punt d'eixida, sinò un punt d'arribada. I no ho dic jo, ja diuen il·lustres valencians com ara Enric Valor, Josep Giner, o Sanchis Guarner, personatges que em convencen prou sobre la matèria. Perquè fins fa poc, i encara hui dia cara a la galeria, socialment (i no lingüísticament), el català i el valencià es consideren dues llengües diferents, malauradament.
Quan es van aprovar les Normes de Castelló del 32, l'IEC no hi tenia res a vore. Quan es va recuperar el valencià a començaments dels 60, tampoc hi va tenir res a vore, la recuperaciò es va fer principalment mitjançant Lo Rat Penat (amb "Gramática valenciana" de Carles Salvador en 1971), abans que fòra controlada per l'espanyolisme per a emmascarar-se de blaverisme durant la transició (després de 1978). El reviscolament del català al País Valencià, per tant, va ser duta a terme per moviments socials, culturals i lingüístics valencians, i l'IEC només hi prenia nota en allò que els interessara en clau principatina. L'experiència històrica, aleshores, deixa clar que ens cal un ens normatiu valencià.
En qualsevol cas, la unitat lingüística de la llengua catalana mai és un punt d'eixida, sinò un punt d'arribada. I no ho dic jo, ja diuen il·lustres valencians com ara Enric Valor, Josep Giner, o Sanchis Guarner, personatges que em convencen prou sobre la matèria. Perquè fins fa poc, i encara hui dia cara a la galeria, socialment (i no lingüísticament), el català i el valencià es consideren dues llengües diferents, malauradament.