Política a banda, fins fa molt poc de temps, el català ha estat normativitzat històricament per una majoria de filòlegs catalans (i em referisc als de Catalunya) des de l'IEC. I això s'ha reflectit en el diccionari de l'IEC.
Hi posarè un fotimer d'exemples:
- per què sí s'accepta castellanismes com ara dir "mançana" (per "poma"), "bastant" (per "prou"), "vas" (per "got"), "toro" (per "bou"), "gamberro", etc.? Amb quin criteri? Perque totes eixes paraules no apareixen a cap diccionari històric anterior al DIEC.
- ¿Per què no es va incloure paraules com ara "peluqueria", que es etimològicament molt coherent (pél -> peluquer -> peluqueria) i no "perruqueria" que és un gal·licisme injustificat, "buina" (genuí, segons DCVB) en voltes de "bonyiga" (castellanisme), "metxer" (ús valencià, gal·licisme, segon DCVB) i no circumloquis emprenyadors com "encenedor"... ?
- ¿Per què alguns es duen les mans amb paraules acabades amb o? No s'accepta "capritxo" si és un italianisme de "capriccio" i, en canvi, no passa res amb la paraula normativa "dojo" (i que ací no s'utilitza gaire) que també és un italianisme de "doggio". Per què no s'accepta "rabo", "cego" (fonèticament i etimològicament justificat, per diferenciar de "sec") i sí "guapo", o "maco" de "majo"?. Només cal fer-se un fart d'escoltar a Joel Joan en "Plats Bruts": "ei, això ha estat molt guapo!".
Amb tot això, el que vull dir és que, no es tracta de fer un diccionari per als "valencians", i un altre per als "catalans", no són exclouents. Això és un recull de lexicografia, i crec és necessari protegir el patrimoni lingüístic valencià. A Catalunya catalanitzaren el valencià a la primera meitat del segle XX, i em sembla collonut eh?. Però crec que és just que nosaltres també vulguem valencianitzar el català, i més encara si es té en compte que en allò referent al lèxic la nostra variant sovint és més conservadora.
Crec que ha de ser d'absoluta normalitat que els valencians participem en la normativa de la nostra llengua comuna, i no per la generositat de Catalunya mitjançant l'IEC, sinò per la nostra pròpia sobirania lingüística. Que això significa ser seccesionista? Jo personalment no ho veig així i, per a exemple un botó: hi han més de 10 acadèmies de la llengua espanyola, i ningú no gosaria de dir que hi hagen més de deu llengües diferents.
Ara bé, també és cert que a l'Argentina ("lengua lunfarda", si busques lunfardo a la Wikipèdia trobaràs coses sorprenents) i a Xile ("lengua chilena") hi van estar a punt de seccessionar-se del castellà a principis del segle XX, però precissament la creació d'una Acadèmia Argentina de l'Espanyol va posar fre a eixe secessionisme, tot i respectant la variant argentina.
Quan es van crear eixes acadèmies americanes del castellà, totes van prendre la normativa de la RAE com a punt de partida, i en cap cas per a "revisar-la", sinò per a "complementar-la" segons els usos lingüístics dels seus països. No ens sona això? És exactament el mateix que s'està fent al País Valencià. Anàlogament, totes eixes acadèmies hi col·laboren d'u a u (un exemple, el Diccionario Panhispánico de Dudas, o el Diccionario de Americanismos y Castellanismos). Aquest últim punt hauria de ser el següent pas entre l'IEC i l'AVL, cosa que jo ho veig tan necessària com inevitable.
Hi posarè un fotimer d'exemples:
- per què sí s'accepta castellanismes com ara dir "mançana" (per "poma"), "bastant" (per "prou"), "vas" (per "got"), "toro" (per "bou"), "gamberro", etc.? Amb quin criteri? Perque totes eixes paraules no apareixen a cap diccionari històric anterior al DIEC.
- ¿Per què no es va incloure paraules com ara "peluqueria", que es etimològicament molt coherent (pél -> peluquer -> peluqueria) i no "perruqueria" que és un gal·licisme injustificat, "buina" (genuí, segons DCVB) en voltes de "bonyiga" (castellanisme), "metxer" (ús valencià, gal·licisme, segon DCVB) i no circumloquis emprenyadors com "encenedor"... ?
- ¿Per què alguns es duen les mans amb paraules acabades amb o? No s'accepta "capritxo" si és un italianisme de "capriccio" i, en canvi, no passa res amb la paraula normativa "dojo" (i que ací no s'utilitza gaire) que també és un italianisme de "doggio". Per què no s'accepta "rabo", "cego" (fonèticament i etimològicament justificat, per diferenciar de "sec") i sí "guapo", o "maco" de "majo"?. Només cal fer-se un fart d'escoltar a Joel Joan en "Plats Bruts": "ei, això ha estat molt guapo!".
Amb tot això, el que vull dir és que, no es tracta de fer un diccionari per als "valencians", i un altre per als "catalans", no són exclouents. Això és un recull de lexicografia, i crec és necessari protegir el patrimoni lingüístic valencià. A Catalunya catalanitzaren el valencià a la primera meitat del segle XX, i em sembla collonut eh?. Però crec que és just que nosaltres també vulguem valencianitzar el català, i més encara si es té en compte que en allò referent al lèxic la nostra variant sovint és més conservadora.
Crec que ha de ser d'absoluta normalitat que els valencians participem en la normativa de la nostra llengua comuna, i no per la generositat de Catalunya mitjançant l'IEC, sinò per la nostra pròpia sobirania lingüística. Que això significa ser seccesionista? Jo personalment no ho veig així i, per a exemple un botó: hi han més de 10 acadèmies de la llengua espanyola, i ningú no gosaria de dir que hi hagen més de deu llengües diferents.
Ara bé, també és cert que a l'Argentina ("lengua lunfarda", si busques lunfardo a la Wikipèdia trobaràs coses sorprenents) i a Xile ("lengua chilena") hi van estar a punt de seccessionar-se del castellà a principis del segle XX, però precissament la creació d'una Acadèmia Argentina de l'Espanyol va posar fre a eixe secessionisme, tot i respectant la variant argentina.
Quan es van crear eixes acadèmies americanes del castellà, totes van prendre la normativa de la RAE com a punt de partida, i en cap cas per a "revisar-la", sinò per a "complementar-la" segons els usos lingüístics dels seus països. No ens sona això? És exactament el mateix que s'està fent al País Valencià. Anàlogament, totes eixes acadèmies hi col·laboren d'u a u (un exemple, el Diccionario Panhispánico de Dudas, o el Diccionario de Americanismos y Castellanismos). Aquest últim punt hauria de ser el següent pas entre l'IEC i l'AVL, cosa que jo ho veig tan necessària com inevitable.