Miquel Peris |
dilluns, 31 de juliol de 2006 | 09:53h
Sé qui és Cucarella, i sé què ha fet (m'agrade més o menys); no tinc ni idea de qui és Enric Gil ni quina autoritat té. I no dic per a opinar, sinó per a criticar, que és l'única cosa que sap fer; la paraula "polèmica" li encanta, però no entesa com un intercanvi d'arguments, sinó com a soroll i merder. Encara no li he llegit, ni a ell ni a cap dels comentaristes anònims d'aquest blog, ni un sol argument a favor de l'AVL: ells només fan crítica dels crítics, i el més divertit és que diuen que ho fan per evitar la crispació dins del "valencianisme" (ha!, el valencianisme...). És cert, com diu Cucarella, que allò que no poden ocultar és una molèstia, una incomoditat, a coincidir amb els catalans en alguna cosa; diuen "sí, tenim una llengua comuna" i a partir d'ací "fem tot el possible perquè no es note". Però el més patètic (perquè mira que en són, de patètics!) és que han inventat ara la roda: com diu Doghouse Reilly (que sembla ser un català millor informat de la realitat valenciana que no vosaltres) la seua gran aportació és més antiga que la picor: cal fer allò que hem fet els darrers (com a mínim) trenta anys, i veuràs quin panorama. Per això després, amb aquestes anàlisis tan brillants, els resultats del Bloc són els que són. Els que no són, vaja.
Aquests, Toni, són el producte inevitable de tres dècades d'una política ben concreta; encara que ells probablement no ho saben. El problema és que quan vinguen a adonar-se'n (si és que algun dia ho fan) ja l'hauran cagada, i no podran fer com en el Bloc, que canvien de rumb cada quatre anys.
Sé qui és Cucarella, i sé què ha fet (m'agrade més o menys); no tinc ni idea de qui és Enric Gil ni quina autoritat té. I no dic per a opinar, sinó per a criticar, que és l'única cosa que sap fer; la paraula "polèmica" li encanta, però no entesa com un intercanvi d'arguments, sinó com a soroll i merder. Encara no li he llegit, ni a ell ni a cap dels comentaristes anònims d'aquest blog, ni un sol argument a favor de l'AVL: ells només fan crítica dels crítics, i el més divertit és que diuen que ho fan per evitar la crispació dins del "valencianisme" (ha!, el valencianisme...).
És cert, com diu Cucarella, que allò que no poden ocultar és una molèstia, una incomoditat, a coincidir amb els catalans en alguna cosa; diuen "sí, tenim una llengua comuna" i a partir d'ací "fem tot el possible perquè no es note". Però el més patètic (perquè mira que en són, de patètics!) és que han inventat ara la roda: com diu Doghouse Reilly (que sembla ser un català millor informat de la realitat valenciana que no vosaltres) la seua gran aportació és més antiga que la picor: cal fer allò que hem fet els darrers (com a mínim) trenta anys, i veuràs quin panorama. Per això després, amb aquestes anàlisis tan brillants, els resultats del Bloc són els que són. Els que no són, vaja.
Aquests, Toni, són el producte inevitable de tres dècades d'una política ben concreta; encara que ells probablement no ho saben. El problema és que quan vinguen a adonar-se'n (si és que algun dia ho fan) ja l'hauran cagada, i no podran fer com en el Bloc, que canvien de rumb cada quatre anys.