Si alguna cosa caracteritza el rugby és la vessant de compromís i sacrific, representat en aquella gran samarreta gal·lesa: "La dona m'ha dit que si torno al rugby em deixarà. La trobaré a faltar".
A diferència d'altres esports, que es juguen amb una pilota rodona i que no necessiten publicitat ni explicacions ni justificacions, una de les característiques essencials del nostre esport és que n moltíssims casos personals hi ha un nivell d'entrega superior a l'habitual. I no parlo de l'entrega al camp (que també), sinó també al club: quants jugadors coneixem que a banda d'entrenar i vestir la samarreta del sènior, són coordinadors/delegats/entrenadors/directius/i/tots/els/papers/de/l'auca? O que juguem amb un equip i a la vegada contribueixen a desenvolupar un club propi a la seva ciutat, on no existia (a veure si a algú li sona el cas). Molts.
La crisi jo la veig més en aquest àmbit. Cada cop més són les persones relacionades amb el rugby que són uns futbolerus: entrenadors que volen cobrar, pares que creuen que la competició és sagrada, gent que no respecta el tercer temps ... Segurament, Adam, tens raó en la part diguem-ne geogràfica de la teva reflexió: Barcelona sembla patir més els efectes d'aquesta situació que no pas d'altres parts del país. Però aquesta baixada del nivell de compromís afecta, tant o més, que la mateixa crisi econòmica i el no saber si volem ser amateurs o professionals.
És un tema molt complex. De tota manera, no acabo d'entendre el perquè es constitueix un grup amb un 99% d'integrants membres de la Federació ... Ja diràs sinó hi ha més eines.
Si alguna cosa caracteritza el rugby és la vessant de compromís i sacrific, representat en aquella gran samarreta gal·lesa: "La dona m'ha dit que si torno al rugby em deixarà. La trobaré a faltar".
A diferència d'altres esports, que es juguen amb una pilota rodona i que no necessiten publicitat ni explicacions ni justificacions, una de les característiques essencials del nostre esport és que n moltíssims casos personals hi ha un nivell d'entrega superior a l'habitual. I no parlo de l'entrega al camp (que també), sinó també al club: quants jugadors coneixem que a banda d'entrenar i vestir la samarreta del sènior, són coordinadors/delegats/entrenadors/directius/i/tots/els/papers/de/l'auca? O que juguem amb un equip i a la vegada contribueixen a desenvolupar un club propi a la seva ciutat, on no existia (a veure si a algú li sona el cas). Molts.
La crisi jo la veig més en aquest àmbit. Cada cop més són les persones relacionades amb el rugby que són uns futbolerus: entrenadors que volen cobrar, pares que creuen que la competició és sagrada, gent que no respecta el tercer temps ... Segurament, Adam, tens raó en la part diguem-ne geogràfica de la teva reflexió: Barcelona sembla patir més els efectes d'aquesta situació que no pas d'altres parts del país. Però aquesta baixada del nivell de compromís afecta, tant o més, que la mateixa crisi econòmica i el no saber si volem ser amateurs o professionals.
És un tema molt complex. De tota manera, no acabo d'entendre el perquè es constitueix un grup amb un 99% d'integrants membres de la Federació ... Ja diràs sinó hi ha més eines.