Ara ja és evident que l'aliança estratègica entre
independentistes de tota mena i reformadors catalans de l'estat espanyol
de tot ordre i condició està servida. Ara és evident que qualsevol
projecte de transformació de la forma de l'estat espanyol només podrà
advenir en el moment de negociar la secessió. La proposta de bastir un
estat espanyol federal plurinacional només podrà venir (si és que ve)
com a contra-proposta espanyola a la declaració unilateral
d'independència catalana. Això és el que ara
ja saben tots els que veritablement volen transformar la forma de
l'estat espanyol des de Catalunya i no volen seguir autoenganyant-se. Per
tant, ara el que ens cal és bastir la unitat de l'independentisme i el
federalisme per forçar la convocatòria del referèndum o la declaració
d'independència al Parlament (l'ordre precís dels esdeveniments me
l'hauran d'acabar d'explicar els juristes). Crec que ja hem començat a
veure trobades que fins fa poc eren impensables. ¿Algú podia preveure fa
un any que en Josep Ramoneda –referent màxim de la
intel·liguèntsia del PSC– es dignés a fer un acte en comú amb
en Joan Puigcercós? Em sembla que torna a ser hora d'oblidar velles
baralles i teixir nous vincles estratègics amb gent que fins fa dos dies
es miraven amb altivesa. El missatge és clar: deixem ara de banda la diferència entre reformistes
catalans d'Espanya i independentistes catalans perquè ambdues coses
només poden passar per la prèvia declaració de la sobirania catalana. Un
cop haguem assolit aquesta sobirania, veurem si Espanya fa una
contraproposta federal plurinacional. Si la fa, sotmetrem aquesta
proposta a referèndum i veurem quina mena de sobirania prefereixen els
catalans. Si no la fa, negociarem senzillament els termes de la
secessió i posarem rumb cap a la defensa del federalisme europeu. Ara toca, doncs, desactivar el camp de joc que hi havia
fins ara i bastir ponts, escriure articles comuns, fer trobades entre
independentistes de tot ordre i tots aquells federalistes que
prefereixen córrer el risc de deixar de ser espanyols que seguir sent-ho
en el marc de la Constitució del 78 i l'Estatut triplement retallat.
Aquesta aliança haurà d'implicar, d'una manera o altra, la ruptura del PSC, la d'ICV i la de CiU (ERC ja es va trencar l'any passat), que s'hauran de dividir entre els que prefereixen seguir sent espanyols al preu que
sigui i els que només es plantejaran de seguir sent espanyols si Espanya
respon a la declaració d'independència catalana amb una contraproposta de reforma
federal plurinacional. Per tant, saber si ICV pujarà una mica o no si segueix el discurs de Raül Romeva, no té cap interès polític. El que té interès polític és aconseguir una rearticulació dels partits catalanistes que vagi en la línia marcada pel fantàstic discurs de Raül Romeva (que per sort no està sol). Personalment, a mi també em sembla evident que pel que fa a la qüestió nacional l'única posició que avui pot adoptar el catalanisme d'esquerres és el sobiranisme català eurofederalista. La resta de posicions o han estat desestimades pels partits espanyols o ara ja són posicions espanyolistes enmascarades.
independentistes de tota mena i reformadors catalans de l'estat espanyol
de tot ordre i condició està servida. Ara és evident que qualsevol
projecte de transformació de la forma de l'estat espanyol només podrà
advenir en el moment de negociar la secessió. La proposta de bastir un
estat espanyol federal plurinacional només podrà venir (si és que ve)
com a contra-proposta espanyola a la declaració unilateral
d'independència catalana. Això és el que ara
ja saben tots els que veritablement volen transformar la forma de
l'estat espanyol des de Catalunya i no volen seguir autoenganyant-se.
Per
tant, ara el que ens cal és bastir la unitat de l'independentisme i el
federalisme per forçar la convocatòria del referèndum o la declaració
d'independència al Parlament (l'ordre precís dels esdeveniments me
l'hauran d'acabar d'explicar els juristes). Crec que ja hem començat a
veure trobades que fins fa poc eren impensables. ¿Algú podia preveure fa
un any que en Josep Ramoneda –referent màxim de la
intel·liguèntsia del PSC– es dignés a fer un acte en comú amb
en Joan Puigcercós? Em sembla que torna a ser hora d'oblidar velles
baralles i teixir nous vincles estratègics amb gent que fins fa dos dies
es miraven amb altivesa.
El missatge és clar: deixem ara de banda la diferència entre reformistes
catalans d'Espanya i independentistes catalans perquè ambdues coses
només poden passar per la prèvia declaració de la sobirania catalana. Un
cop haguem assolit aquesta sobirania, veurem si Espanya fa una
contraproposta federal plurinacional. Si la fa, sotmetrem aquesta
proposta a referèndum i veurem quina mena de sobirania prefereixen els
catalans. Si no la fa, negociarem senzillament els termes de la
secessió i posarem rumb cap a la defensa del federalisme europeu.
Ara toca, doncs, desactivar el camp de joc que hi havia
fins ara i bastir ponts, escriure articles comuns, fer trobades entre
independentistes de tot ordre i tots aquells federalistes que
prefereixen córrer el risc de deixar de ser espanyols que seguir sent-ho
en el marc de la Constitució del 78 i l'Estatut triplement retallat.
Aquesta aliança haurà d'implicar, d'una manera o altra, la ruptura del PSC, la d'ICV i la de CiU (ERC ja es va trencar l'any passat), que s'hauran de dividir entre els que prefereixen seguir sent espanyols al preu que
sigui i els que només es plantejaran de seguir sent espanyols si Espanya
respon a la declaració d'independència catalana amb una contraproposta de reforma
federal plurinacional.
Per tant, saber si ICV pujarà una mica o no si segueix el discurs de Raül Romeva, no té cap interès polític. El que té interès polític és aconseguir una rearticulació dels partits catalanistes que vagi en la línia marcada pel fantàstic discurs de Raül Romeva (que per sort no està sol).
Personalment, a mi també em sembla evident que pel que fa a la qüestió nacional l'única posició que avui pot adoptar el catalanisme d'esquerres és el sobiranisme català eurofederalista. La resta de posicions o han estat desestimades pels partits espanyols o ara ja són posicions espanyolistes enmascarades.
Salut i República.