La victòria franquista és precisament aquesta: que una part de fills i néts de combatents republicans han interioritzat els fonaments del nacionalisme espanyol (que ja compartien una part de republicans i franquistes). Si alguna posició política va aniquilar el franquisme és precisament aquella que veia com a dues cares de la mateixa moneda l'emancipació social i l'emancipació nacional. El sobiranisme català d'esquerres va ser qui més va patir l'acarnissament dels guanyadors. El que abans de la guerra era una possibilitat política evident va esdevenir després de la dictadura una possibilitat contestada com a tal. L'esquerra catalana que considera essencialment conservador el sobiranisme català (per molt que repetim fins la sacietat fins a quin punt és òbviament compatible amb el federalisme europeu, com fa Raül Romeva en aquest post i com d'altres venim defensant des de fa molt de temps) i que per tant el deslegitima com a posició d'esquerres, comparteix, ni que sigui inconscientment, els postulats fonamentals del movimiento: "antes roja que rota". I jo pregunto: ¿defensar la sobirania d'Espanya no és una posició conservadora?
I jo pregunto: ¿defensar la sobirania d'Espanya no és una posició conservadora?