Fa molt temps que et segueixo; Raül. La teva llista electoral al Parlament Europeu va ser la que de forma més clara i conscient vaig donar la meva confiança en forma de vot, i no m'esteu decebent amb tota la feina que esteu duent a terme al Parlament europeu des de diversos fronts (català, ecologisme, drets de ciutadania, etc.). Ets dels millors polítics catalans pel que fa a claredat en el discurs i en rigor i fermesa en el treball. Ets un "pencaire". I entens la política com un servei públic. Vaja; del que no hi ha.

Jo també fa uns anys que m'he anat passant del federalisme amb Espanya al federalisme amb Europa. Vaig firmar el Manifest "España federal" impulsat (quasi és evident) des de Catalunya. I vaig estar a la seva presentació a Barcelona. La meva firma (de les primeres) fou una espera (com a ultimàtum) per veure quanta intel·lectualitat espanyola s'hi sumaria. Doncs, bé, ben poca.

Jo apostava per una mena de confederació entre Catalunya i Espanya, tot i que un federalisme més potent a través de la via autonomista, no em semblava un mal camí. Però aquest camí ha mort amb tot el procés estatutari i no esperem canvis en la Constitució espanyola per construir un Estat verdaderament federat i plurinacional. Això és ciència-ficció.

Per l'anàlisi lògic que hem hagut de fer molts antics federalistes espanyols/ibèrics, des de partits molt diversos (PSC, ICV, ...) o des de la independència de cap afiliació partidista. La situació de l'independentisme ha millorat. També gràcies, a que sempre n'hi hagut que han apostat per aquesta via. Reconeixem-ho. El canvi s'ha produit i hem engrandit les files de l'independentisme. Un independentisme que promou la plena independència i sobirania. Però d'una forma més sana (no des de l'odi). I per diferents motius als habituals. Molts dels meus són per qüestions de futur i globals, més que per qüestions nacionalistes a les quals no em sento pertànyer. No pot ser que perdem més el temps amb el debat Catalunya-Espanya. El debat nacional hauria de ser com promoure la riquesa cultural del país i internacionalitzar-la. I no l'encaix amb Espannya ja que sembla que als poders fàctics espanyols/madrilenys/valencians ja els vagi bé com estan les coses. I és molt més fàcil, construir un país més just i solidari des d'un estat independent català i amb pes a la UE; que d'una altre forma, continuant amb una Espanya molt a gust amb el PP-PSOE i la fi de la via autonomista (i bona part, amb pretensions i regressions purament centralistes). Volíem acabar amb l'Estat-Nació, i la globalització semblava que ens hi duria, però no és així, ha estat a l'inrevés, amb la globalització, el localisme i el sentiment de pertinença en un món global (i desconcertant per molts) es fa més important.

És més. El PSOE no només ens ha fallat en l'Espanya plural, plurinacional, plurilingüe i federal (sigui simètrica o asimètrica, amb tocs confederals/bilateralitat o no). També ens ha fallat, i molt, en termes ideològics: on queda la "o" d'obrero i la "s" de socialista? Enlloc;, l'han perdut completament. I a més, quasi podríem assegurar que han venut la sobirania d'Espanya a Alemanya i als FMI. Les diferències entre els dos principals partits és evident. El tripartit és molt més d'esquerres que el Govern PSOE, i tot i així en sóc molt crític; tot sigui dit de pas.

Fa uns mesos, vaig tenir la oportunitat de sortir en el debat Banda Ampla. I vaig recordar, que els nous independentistes estimem als pobles d'Espanya i volem una independència socialment majoritària (incloent els immigrants). Humilment, vaig intentar aportar claredat a tot el debat: Catalunya ha de poder parlar de tu a tu (sobirania) amb la resta de pobles d'Espanya (i el món). Això és just, i això són Nacions lliures. 

Abans però vaig formar part de la comissió comarcal "Bages Decideix" que impulsava la democràcia participativa i la consciència cívica ciutadana (integrant a la immigració en la plena ciutadania, com ha de ser) a través de les consultes sobiranistes. La veritat, vaig quedar molt content de veure aquell moviment ciutadà. Moviment, que a la meva ciutat, no s'havia donat (per part del número de voluntaris), des de la Transició. És això l'aprofundiment democràtic, la política exercida directament pel poble; oi? És així. I en canvi, molts afiliats a partits d'esquerres de la ciutat i la comarca, van fer com s'hi no passés res o amb discurs ambigus al respecte. No s'adonen que entre les seves files (PSC, ICV, ...) cada cop hi ha més independentistes. I que aquest és el camí: una independència majoritària i plural. Jo continuaré estimant els pobles d'Espanya (per desgràcia, molts espanyols no entenen la existència de tal realitat), però fa temps, que des de la plena sobirania, que és des de la plena llibertat en la qual un poble es pot expressar. Per això, vaig formar part d'aquest moviment de consultes. I amb orgull, ho recordo: tant de forma personal com a ciutat.

Un dels problemes és la disciplina de partit, però el camí ja està fet: la raó ens fa entendre que el cor ens ha enganyat. Hem de passar-nos tots a l'independentisme perquè la majoria (per no dir quasi tots) de la elit espanyola (acadèmica, política, ...) no els agraden les nostres idees federals i plurinacionals. Volen una Espanya unida i uniforme, i amb una "lengua común". I estan fent totes les mesures (mediàtiques, socials, econòmiques) perquè això sigui així. Ens hem adonat que els que lluitaven contra Franco, lluitaven per la democràcia i un Estat de dret i social. I en aquest camí i projecte espanyol ens hi hem sentit molt a gust i els nostres avantpassats hi han contribuit molt (des de la "governabilitat i estabilitat" d'Espanya). Ara, no hi ha projecte comú.

Adéu Espanya;
Felicitats Romeva!