Dissortadament és així. Política i literatura caminen ben de la mà. Pensar que al País Valencià donar suport a un partit o a un altre no té conseqüències "literàries" és una ingenuïtat. Ho dic per experiència. Som un país petit i les navaixades es peguen en curt i penetren molt profundament. N'hi ha que no diuen el que pensen i s'omplen la boca de democràcies i a la callandeta et posen vetos i sentències d'ostracisme, o t'amenacen quan fas una crítica: "Hauries de donar gràcies que no t'han publicat això". A Joan Francesc Mira li agraden aquestes reprensions. I si tens sort i publiques la crítica, ja et passaran comptes. Una cosa és parlar i, amb la boca calenta, potser alguna reflexió faça l'efecte que vorege límits perillosos. És un risc que cal assumir quan parlem i escrivim, com és ara, amb escopeta de cul calent. M'han tirat massa voltes les portes als nassos com perquè m'haja de preocupar per la contundència del meu llenguatge. Hi ha els periòdics oficials i orgànics (on jo no tinc entrada) i hi ha les trinxeres, i ací el foc crema. Encara que moderara el llenguatge o callara el que pense no se m'obririen més portes. Ja ho he dit que sóc un escriptor marginal, sense plaça al parnasset oficial, però m'alce i s'assec quan vull, i aquesta llibertat no la paguen tots els diners del món, que se sol dir. He dit que m'agradaria que algú estudiara com va anar això del pas d'UPV a BNV, entre 1995 i l'any 2000. En aquest procés es veurà que hi va haver un canvi profund, un trencament, al País Valencià. D'això acuse a Joan Francesc Mira i els qui estaven en aquell pla. D'haver barrejat les coses i d'assenyalar heretges. Jo no he tingut mai poder per anetemitzar ningú. I ara encara menys. Simplement parle des de la meua experiència. I quan te n'adones que tens els camins tancats i barrats, ja no paga la pena mossegar-se la llengua. És més: aquest és l'últim reducte de dignitat que et queda, parlar clar i català. Amb el benentès que la meua és només una versió dels fets, un bocí del mirall trencat.
Dissortadament és així. Política i literatura caminen ben de la mà. Pensar que al País Valencià donar suport a un partit o a un altre no té conseqüències "literàries" és una ingenuïtat. Ho dic per experiència. Som un país petit i les navaixades es peguen en curt i penetren molt profundament.
N'hi ha que no diuen el que pensen i s'omplen la boca de democràcies i a la callandeta et posen vetos i sentències d'ostracisme, o t'amenacen quan fas una crítica: "Hauries de donar gràcies que no t'han publicat això". A Joan Francesc Mira li agraden aquestes reprensions. I si tens sort i publiques la crítica, ja et passaran comptes.
Una cosa és parlar i, amb la boca calenta, potser alguna reflexió faça l'efecte que vorege límits perillosos. És un risc que cal assumir quan parlem i escrivim, com és ara, amb escopeta de cul calent. M'han tirat massa voltes les portes als nassos com perquè m'haja de preocupar per la contundència del meu llenguatge. Hi ha els periòdics oficials i orgànics (on jo no tinc entrada) i hi ha les trinxeres, i ací el foc crema. Encara que moderara el llenguatge o callara el que pense no se m'obririen més portes. Ja ho he dit que sóc un escriptor marginal, sense plaça al parnasset oficial, però m'alce i s'assec quan vull, i aquesta llibertat no la paguen tots els diners del món, que se sol dir.
He dit que m'agradaria que algú estudiara com va anar això del pas d'UPV a BNV, entre 1995 i l'any 2000. En aquest procés es veurà que hi va haver un canvi profund, un trencament, al País Valencià. D'això acuse a Joan Francesc Mira i els qui estaven en aquell pla. D'haver barrejat les coses i d'assenyalar heretges. Jo no he tingut mai poder per anetemitzar ningú. I ara encara menys. Simplement parle des de la meua experiència. I quan te n'adones que tens els camins tancats i barrats, ja no paga la pena mossegar-se la llengua. És més: aquest és l'últim reducte de dignitat que et queda, parlar clar i català. Amb el benentès que la meua és només una versió dels fets, un bocí del mirall trencat.