De peus a terra i mirant endavant sense perdre perspectiva
Jordi |
dissabte, 20 de març de 2010 | 12:52h
Després de les eleccions arribaran les negociacions i Esquerra ha de posar, primer, el dret a decidir. I això ho hem d'exigir i ho exigirem a ERC, però si ningú diu es dóna per al·ludit, i si per exemple aquells de CIU que ho exigexen a ERC no mouen ni un pèl per exigir-ho en la mateixa meseura a CIU (ja és curiosa la cosa), jo no voldria que deixéssim la política del dia a dia pels altres, CIU & PSC, i ens mengéssim l'ham que han tirat amb cert èxit alguns dels seus timbalers mediàtics de ferro (La Vanguardia) o de llautó. Perquè això significaria desaparèixer com a opció política. La independència primer, ok. Però juguem el nostre partit i no el dels autnomistes que fruirien quan ens situem en independència o res, amb la qual cosa i en conseqúència i tal com estan les coses, ara mateix, ens quedaríem en res; i aquests, CIU i PSC, es quedarien amb la política i ben contents. Indepedència primer, naturalment, però política també.
La (re)construcció nacional no ha estat cosa de dies i la independència tampoc ho serà, però serà. Estic segur que fa 15 o 20 anys m'hagués agradat veure que el debat de la sobirania ha passat del paper a amplis i diversos nuclis de la societat. Potser insuficients però creixents. I no va ser l'estratègia del PI la que ens ha portat fins aquí.
Després de les eleccions arribaran les negociacions i Esquerra ha de posar, primer, el dret a decidir. I això ho hem d'exigir i ho exigirem a ERC, però si ningú diu es dóna per al·ludit, i si per exemple aquells de CIU que ho exigexen a ERC no mouen ni un pèl per exigir-ho en la mateixa meseura a CIU (ja és curiosa la cosa), jo no voldria que deixéssim la política del dia a dia pels altres, CIU & PSC, i ens mengéssim l'ham que han tirat amb cert èxit alguns dels seus timbalers mediàtics de ferro (La Vanguardia) o de llautó. Perquè això significaria desaparèixer com a opció política. La independència primer, ok. Però juguem el nostre partit i no el dels autnomistes que fruirien quan ens situem en independència o res, amb la qual cosa i en conseqúència i tal com estan les coses, ara mateix, ens quedaríem en res; i aquests, CIU i PSC, es quedarien amb la política i ben contents. Indepedència primer, naturalment, però política també.
La (re)construcció nacional no ha estat cosa de dies i la independència tampoc ho serà, però serà. Estic segur que fa 15 o 20 anys m'hagués agradat veure que el debat de la sobirania ha passat del paper a amplis i diversos nuclis de la societat. Potser insuficients però creixents. I no va ser l'estratègia del PI la que ens ha portat fins aquí.