Potser una de les causes de la disgregació lingüística i literària ha estat aquesta dèria d'un ampli sector valencià de fer notar la diferència de casa endins i no tant de casa enfora. I en paguem les conseqüències. Quan era d'UPV ja vaig dir que això del BNV era la suma d'UPV més PVN més UV, i aquest còctel el va beneir Joan Francesc Mira. De proves, n'hi ha. No és una qüestió de sentit comú, si el teu o el meu: és una qüestió de coherència. Jo sóc dels Països Catalans, ja saps, aquells que Joan Francesc Mira va anatemitzar a benefici del nou Nacionalisme Valencià de la Nació Valenciana, del Regne, del País i de la Comunitat: "Hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d'altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles". Som prescindibles. Cap problema. A mi, ja em plau prou de ser-ho. Sóc un escriptor marginal, per tant no tinc el cul llogat i m'assec i m'alce quan vull. I l'insigne Joan Francesc Mira, que aprofite l'avinentesa de tants i tants homenatges. No es sant de la meua devoció des del moment en què es va avenir a una operació miserable que ens posava en el mateix sac que la ultradreta de Lizondo. Si a nosaltres, "catalanistes polítics", ell ens cosiderava al mateix nivell que la ultradreta valenciana si no ens aveníem a les seues tesis de la "meua nació és el País Valencià", no hauria d'estranyar-se que, des d'una idèntica o semblant arbitrarietat diem això, referint-nos a ell, que Roma no paga traïdors, però Catalunya sí.
Potser una de les causes de la disgregació lingüística i literària ha estat aquesta dèria d'un ampli sector valencià de fer notar la diferència de casa endins i no tant de casa enfora. I en paguem les conseqüències.
Quan era d'UPV ja vaig dir que això del BNV era la suma d'UPV més PVN més UV, i aquest còctel el va beneir Joan Francesc Mira. De proves, n'hi ha. No és una qüestió de sentit comú, si el teu o el meu: és una qüestió de coherència. Jo sóc dels Països Catalans, ja saps, aquells que Joan Francesc Mira va anatemitzar a benefici del nou Nacionalisme Valencià de la Nació Valenciana, del Regne, del País i de la Comunitat: "Hi ha utopies necessàries, en tant que horitzons ideals, i d'altres, com el més rigorós catalanisme polític al País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles". Som prescindibles. Cap problema. A mi, ja em plau prou de ser-ho. Sóc un escriptor marginal, per tant no tinc el cul llogat i m'assec i m'alce quan vull. I l'insigne Joan Francesc Mira, que aprofite l'avinentesa de tants i tants homenatges. No es sant de la meua devoció des del moment en què es va avenir a una operació miserable que ens posava en el mateix sac que la ultradreta de Lizondo. Si a nosaltres, "catalanistes polítics", ell ens cosiderava al mateix nivell que la ultradreta valenciana si no ens aveníem a les seues tesis de la "meua nació és el País Valencià", no hauria d'estranyar-se que, des d'una idèntica o semblant arbitrarietat diem això, referint-nos a ell, que Roma no paga traïdors, però Catalunya sí.