El teu article és encertat, tant el referit a la Trinca en sí com a l'endarreriment mental que va provocar el franquisme en la gent. Correcte. Però, què aniries a buscar de fa trenta anys que no hagi envellit malament? Sense gairebé adonar-nos-en, els clàssics del Cinema que encara es podien veure fa uns anys a la tele (a partir de l'una de la matinada, això si) han desaparescut de la graella, perquè la desconnexió amb l'estètica, les falta de vigència de les històries de l'època i els recursos tècnics actuals són tant grans que no se les miraria pràcticament ningú.
Les sèries de televisió que llavors semblaven trencadores ara són patufets infumables, perquè, en general, el terreny creatiu evoluciona positivament, i (insisteixo, en general), les noves creacions s'edifiquen sobre la tradició anterior i tenen totes les eines per donar-los-hi una volta més de rosca i millorar-les.
Ara mateix, pel-lícules on no hi ha telefons mòvils, les pantalles d'ordinador no són planes, o on les noies porten 'hombreres' (per posar uns exemples encara més recents), ja suposen un impacte estètic i un salt generacional que a molts els costa de païr. I per això no cal que passin massa anys. Les coses caduquen més ràpid que mai.
La música de la Trinca, que per mi que tinc 37 anys és gairebé un record pre-conscient, crec que han de ser com veure Magnum, o Mazinger Z, un acte nostàlgic, i s'ha de fer amb carinyo i transigència, com aquella cançó de les primeres músiques disco (i aquell sintetizador, aquell maleït sintetitzador), que ara ens fot venir arcades però que inevitablement associem a un moment adolescent que ens va emocionar i del que no ens podem deslligar.
A part de tot això, i ja en el terreny de la conjectura, dos dels membres de la Trinca són productors poderosos de Televisió que probablement s'han donat un homenatge per passar l'estona (ells això no fan cap cara de necessitar-ho), foten un cop de mà a TV3 (tampoc és descartable) i, anant fins i tot més enllà, donen una amable empenteta al tercer membre del grup, el Barbut, que no va pujar al carro del dòlar amb altres dos en el seu moment. Però això últim ja ho afegeixo jo sense cap fonament.
Però que consti que el teu anàlisi em sembla impecable, nomès et proposaria una mica de màniga ampla quan mirem enrera, perquè fer-ho no sol provocar res més que decepcions.
Les sèries de televisió que llavors semblaven trencadores ara són patufets infumables, perquè, en general, el terreny creatiu evoluciona positivament, i (insisteixo, en general), les noves creacions s'edifiquen sobre la tradició anterior i tenen totes les eines per donar-los-hi una volta més de rosca i millorar-les.
Ara mateix, pel-lícules on no hi ha telefons mòvils, les pantalles d'ordinador no són planes, o on les noies porten 'hombreres' (per posar uns exemples encara més recents), ja suposen un impacte estètic i un salt generacional que a molts els costa de païr. I per això no cal que passin massa anys. Les coses caduquen més ràpid que mai.
La música de la Trinca, que per mi que tinc 37 anys és gairebé un record pre-conscient, crec que han de ser com veure Magnum, o Mazinger Z, un acte nostàlgic, i s'ha de fer amb carinyo i transigència, com aquella cançó de les primeres músiques disco (i aquell sintetizador, aquell maleït sintetitzador), que ara ens fot venir arcades però que inevitablement associem a un moment adolescent que ens va emocionar i del que no ens podem deslligar.
A part de tot això, i ja en el terreny de la conjectura, dos dels membres de la Trinca són productors poderosos de Televisió que probablement s'han donat un homenatge per passar l'estona (ells això no fan cap cara de necessitar-ho), foten un cop de mà a TV3 (tampoc és descartable) i, anant fins i tot més enllà, donen una amable empenteta al tercer membre del grup, el Barbut, que no va pujar al carro del dòlar amb altres dos en el seu moment. Però això últim ja ho afegeixo jo sense cap fonament.
Però que consti que el teu anàlisi em sembla impecable, nomès et proposaria una mica de màniga ampla quan mirem enrera, perquè fer-ho no sol provocar res més que decepcions.