Estimar i agradar NO és el mateix!!! I tant que noo!!! O_O
En absolut!! Un/a fill/a ha de ser com vulgui ser ell/a! Mai s'haurien d'imposar els nostres gustos, ni a un fill ni a ningú. Cada u que sigui com vulgui ser. Un fill s'estima..doncs no sé perquè. Hi ha pares que no estimen els seus fills, per això a vegades es troben nadons abandonats o hi ha nens maltractats pels seus propis pares. Però penso que per considerar fill a una persona no cal haver-la parida. Conec gent que té nens adoptats i els estimen com a fills biològics, perquè tot i no ser biològics, són els seus fills. Jo opino que el que fa que algú sigui el teu fill no són els gens, sinó els sentiments, l'amor que se sent cap a aquella persona. I no crec que els sentiments es puguin tombar amb un cop de vent, per tant l'amor, per a mi, també és un sentiment.
Què vols dir amb "fills espirituals?"
No estimo el profit que pugui treure de la persona, estimo la persona en sí i quan s'estima de debò es dóna tot, oblidant-nos de nosaltres mateixos, si cal tirar-te a terra i deixar-te trepitjar ho fas. Això és del que em queixo, que per molt que estimem a algú MAI ens hem de situar per sota d'aquesta persona. Posaré un exemple bèstia, que no m'agrada posar-lo, però és un exemple clar i real: Per què hi ha dones maltractades? Qui les maltracta? Normalment són maltractades pels seus marits o sinó per algú proper a elles, a qui estimen. És a dir, si no t'estimes una persona, a la q et fot la mà a sobre per primer cop no li permets: o t'hi tornes, o la denúncies, o et plantes o alguna cosa, però, quan és algú que estimes? Què fas? Moltes ho deixen passar, fins que aquest amor es converteix en POR, PÀNIC, i acaben enfonsades en un pou sense fons i sense sortida sense saber què fer ni per on tirar, perquè fins i tot el fet de denunciar fa por. No cal arribar a l'exemple del maltractament físic, sinó només a la posseció: No facis això, no vesteixis així, no parlis amb quell o aquella, etc, etc, etc. Si hi ha gent que ho permet és per amor. Potser m'equivoco, però n'estic convençuda (evidentment sempre hi ha excepcions).
No, no em fa sentir pobra qui m'estima sense fer una gran cosa. Al contrari, només pel fet de tenir algú que m'estimi ja és molt.
Mai m'he trobat amb la situació que algú que "no és prou per mi" m'estimi. Jo no sóc ningú per jutjar qui és prou bo o prou dolent. Més aviat sóc jo qui no arribo a la sola de la saba als qui m'estimen.
En absolut!! Un/a fill/a ha de ser com vulgui ser ell/a! Mai s'haurien d'imposar els nostres gustos, ni a un fill ni a ningú. Cada u que sigui com vulgui ser. Un fill s'estima..doncs no sé perquè. Hi ha pares que no estimen els seus fills, per això a vegades es troben nadons abandonats o hi ha nens maltractats pels seus propis pares. Però penso que per considerar fill a una persona no cal haver-la parida. Conec gent que té nens adoptats i els estimen com a fills biològics, perquè tot i no ser biològics, són els seus fills. Jo opino que el que fa que algú sigui el teu fill no són els gens, sinó els sentiments, l'amor que se sent cap a aquella persona. I no crec que els sentiments es puguin tombar amb un cop de vent, per tant l'amor, per a mi, també és un sentiment.
Què vols dir amb "fills espirituals?"
No estimo el profit que pugui treure de la persona, estimo la persona en sí i quan s'estima de debò es dóna tot, oblidant-nos de nosaltres mateixos, si cal tirar-te a terra i deixar-te trepitjar ho fas. Això és del que em queixo, que per molt que estimem a algú MAI ens hem de situar per sota d'aquesta persona. Posaré un exemple bèstia, que no m'agrada posar-lo, però és un exemple clar i real: Per què hi ha dones maltractades? Qui les maltracta? Normalment són maltractades pels seus marits o sinó per algú proper a elles, a qui estimen. És a dir, si no t'estimes una persona, a la q et fot la mà a sobre per primer cop no li permets: o t'hi tornes, o la denúncies, o et plantes o alguna cosa, però, quan és algú que estimes? Què fas? Moltes ho deixen passar, fins que aquest amor es converteix en POR, PÀNIC, i acaben enfonsades en un pou sense fons i sense sortida sense saber què fer ni per on tirar, perquè fins i tot el fet de denunciar fa por. No cal arribar a l'exemple del maltractament físic, sinó només a la posseció: No facis això, no vesteixis així, no parlis amb quell o aquella, etc, etc, etc. Si hi ha gent que ho permet és per amor. Potser m'equivoco, però n'estic convençuda (evidentment sempre hi ha excepcions).
No, no em fa sentir pobra qui m'estima sense fer una gran cosa. Al contrari, només pel fet de tenir algú que m'estimi ja és molt.
Mai m'he trobat amb la situació que algú que "no és prou per mi" m'estimi. Jo no sóc ningú per jutjar qui és prou bo o prou dolent. Més aviat sóc jo qui no arribo a la sola de la saba als qui m'estimen.