"Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull. / Són muntanyes de sucre el que em queda en el record; / espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot. // Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls, / i tot el que m'explicaven de la vida, de reüll. / Però no canvio de trinxera, és més, viure per mil quimeres, / com un final de Jeunet; vull ser la mà dels qui t'esperen. // Jo també cremo la meva nau, / avui no marxo; / aquí em quedo, aquí em planto. // I quan desarmis la derrota, sedueix, Rosa de Foc, / encomana'm l'abraçada, banderes negres i a l'amor! // I quan les ics del calendari arribin també al trenta-u, / ja saps que a prop de l'Onyar hi haurà muralles, però no murs. // Jo també cremo la meva nau, / avui no marxo; / aquí em quedo, aquí em planto. "
Cesk on és el plor de la música quan ho deixa tot per mantenir la llibertat? On és la veu que suporta una experiència així? Eh, on? On és la gràcia de no cantar cohibit? Eh? ON? La vull escoltar i sentir! Per què t'acovardeixes i calles quan cantes? Quin és el teu públic? On coi és el gest valent, capaç d'aixecar raons? On coi és la música? On és la seva mirada plena d'AMOR? La mirada que mossega jo la vull temer arraulida i embasardida! On és el teu crit de rebuig? On ets quan cantes a la llibertat? On és la teva força? Què et sotge, potser la facilitat, potser la mitja volada? Quina mena de seguidors són els qui no et demanen tensió?...
"Des de la finestra d'aquest vagó que m'acull / veig com passa aquesta terra que és el trosset que més vull. / Són muntanyes de sucre el que em queda en el record; / espero que siguis feliç, que et vagi bé, que ho tinguis tot. // Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls, / i tot el que m'explicaven de la vida, de reüll. / Però no canvio de trinxera, és més, viure per mil quimeres, / com un final de Jeunet; vull ser la mà dels qui t'esperen. // Jo també cremo la meva nau, / avui no marxo; / aquí em quedo, aquí em planto. // I quan desarmis la derrota, sedueix, Rosa de Foc, / encomana'm l'abraçada, banderes negres i a l'amor! // I quan les ics del calendari arribin també al trenta-u, / ja saps que a prop de l'Onyar hi haurà muralles, però no murs. // Jo també cremo la meva nau, / avui no marxo; / aquí em quedo, aquí em planto. "
Cesk on és el plor de la música quan ho deixa tot per mantenir la llibertat?
On és la veu que suporta una experiència així? Eh, on?
On és la gràcia de no cantar cohibit? Eh? ON? La vull escoltar i sentir!
Per què t'acovardeixes i calles quan cantes? Quin és el teu públic?
On coi és el gest valent, capaç d'aixecar raons?
On coi és la música? On és la seva mirada plena d'AMOR?
La mirada que mossega jo la vull temer arraulida i embasardida!
On és el teu crit de rebuig? On ets quan cantes a la llibertat?
On és la teva força? Què et sotge, potser la facilitat, potser la mitja volada?
Quina mena de seguidors són els qui no et demanen tensió?...
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!