Jaume Benavente |
dijous, 17 de desembre de 2009 | 14:39h
Magnífic text de Coia Valls sobre la melangia, el misteri de la senzillesa i les discretes rutines que, potser sense adonar-nos, van donat forma i sentit a les nostres existències. M’imagino a la Coia, fent aquest breu camí, sota la pluja, escomesa pel fred, i alhora gaudint de la seva experiència personal, única, en una costa desfermada, mentre els seus alumnes l’esperen encuriosits ja que en dies així, la mirada de la professora sempre té una estranya lluïssor que no acaben d’entendre però que els intriga.
Enhorabona Coia, per aquest petit (i gran) fragment dels teus dies que has volgut compartir amb els lectors del Violinista Celest.
Magnífic text de Coia Valls sobre la melangia, el misteri de la senzillesa i les discretes rutines que, potser sense adonar-nos, van donat forma i sentit a les nostres existències. M’imagino a la Coia, fent aquest breu camí, sota la pluja, escomesa pel fred, i alhora gaudint de la seva experiència personal, única, en una costa desfermada, mentre els seus alumnes l’esperen encuriosits ja que en dies així, la mirada de la professora sempre té una estranya lluïssor que no acaben d’entendre però que els intriga.
Enhorabona Coia, per aquest petit (i gran) fragment dels teus dies que has volgut compartir amb els lectors del Violinista Celest.
Jaume Benavente