Alexandre |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 10:59h
Quan veig pel carrer aquella mena d'avis una mica atrotinats, aquelles parelles on un s'aguanta en l'altre però on no s'hi percep ni una engruna de fastigueig o resignació, sinó una sol·licita deferència, una infrangible confiança en el destí comú i la serenitat que dóna haver dedicat la vida a la gran aventura d'envellir junts, sento una sacsejada alhora de felicitat de pensar que aquest pot ser també el meu esdevenidor, de temença a que la nostra immemorial enemiga m'ho arrabassi i de la melanconia pròpia de tota bonica història que potser ja estigui a les acaballes. I penso com tantes vegades en aquella fulla d'herba de Whitman que diu: "les dones seuen o es mouen d'un costat a l'altre, joves algunes, velles les altres. Les joven son formoses, però les velles són més formoses encara." I em conhorta recordar que fer-se vell no és indigne o llastimós, ans una victòria silenciosa sobre els ultratges de la vida.
I penso com tantes vegades en aquella fulla d'herba de Whitman que diu: "les dones seuen o es mouen d'un costat a l'altre, joves algunes, velles les altres. Les joven son formoses, però les velles són més formoses encara."
I em conhorta recordar que fer-se vell no és indigne o llastimós, ans una victòria silenciosa sobre els ultratges de la vida.