Pronúncia |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 15:13h
Mentre que es pronuncien, i pronuncien tot bé com cal (vocals, consonants, proposicions transitòries, esmenes transaccionals, &c.) i no s’alcen… Que no és la mateixa cosa un “pronunciamiento” que un “alzamiento”.
Sobre açò de les guerres civils, fa uns anys, a Madrid, tinguí una conversa amb un senescalet de Josep Borrell, que havia format part de l’equip de campanya quan en Borrell es presentà a secretari general del PSOE. Era l’època de l’última guerra declarada d’Irak, quan les manifestacions massives a Madrid, i tot açò i allò, però a la meua ciutat el mot “tren” no rimava encara amb “catàstrofe” (en faltaven uns mesos). Estàvem parlant de la situació política del país i ell ens amollà, amb aplom memorable, que estàvem al llindar d’una guerra civil, que “es sentia en l’aire”.
Anys després, el senescalet continuà fent carrera al PSOE i, de tindre el mòbil del Borrell a l’agendeta, va passar a tindre el mòbil de Pajín i de Pepe Blanco. La guerra civil no arribà, de moment, i no se l’espera tampoc. O se l'espera tant com a les brigades cuirassades de l'Exèrcit espanyol a Catalunya: un pur somiejar lúbric. Cal confiar en la dita aquella que “quien espera, desespera” (diu la veu popular). Que es desesperen d’esperar.
Sóc de parer que el dia que ens torne a afligir una guerra civil ocorrerà com totes les desgràcies (la pesta, els terratrèmols, els amorets): que ens vindrà damunt sense avís i traïdorament. Supose que ens hi farem com podrem i hi haurà qui se n’eixirà i qui hi perirà. Un poquet com ha passat sempre.
Mentrestant, que es desesperen.
Sobre açò de les guerres civils, fa uns anys, a Madrid, tinguí una conversa amb un senescalet de Josep Borrell, que havia format part de l’equip de campanya quan en Borrell es presentà a secretari general del PSOE. Era l’època de l’última guerra declarada d’Irak, quan les manifestacions massives a Madrid, i tot açò i allò, però a la meua ciutat el mot “tren” no rimava encara amb “catàstrofe” (en faltaven uns mesos). Estàvem parlant de la situació política del país i ell ens amollà, amb aplom memorable, que estàvem al llindar d’una guerra civil, que “es sentia en l’aire”.
Anys després, el senescalet continuà fent carrera al PSOE i, de tindre el mòbil del Borrell a l’agendeta, va passar a tindre el mòbil de Pajín i de Pepe Blanco. La guerra civil no arribà, de moment, i no se l’espera tampoc. O se l'espera tant com a les brigades cuirassades de l'Exèrcit espanyol a Catalunya: un pur somiejar lúbric.
Cal confiar en la dita aquella que “quien espera, desespera” (diu la veu popular). Que es desesperen d’esperar.
Sóc de parer que el dia que ens torne a afligir una guerra civil ocorrerà com totes les desgràcies (la pesta, els terratrèmols, els amorets): que ens vindrà damunt sense avís i traïdorament. Supose que ens hi farem com podrem i hi haurà qui se n’eixirà i qui hi perirà. Un poquet com ha passat sempre.
Mentrestant, que es desesperen.