Eduard |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 11:26h
Maria, aquest post m'hi ha fet pensar durant uns dies.
D'entrada, vull dir que estic plenament d'acord amb tu i amb tots aquells que pensen que la religió és un sistema de creença privat i íntim que és millor, per mor de la convivència pacífica, deslligar de l'Estat i, per tant, dels seus espais públics.
Dit això, pens que és possible que els laïcistes sofrim d'un desig de coherència que, per ventura, siga excessiu. Excessiu no en el sentit que no siga impecablement lògic (un estat laic no ha de consentir símbols no-laics en els seus espais públics) sinó en el de què, per voler ser conseqüents, volem forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent.
Tenim declaracions constitucionals de laïcitat, i reconegut al mateix nivell el dret a la llibertat religiosa, incloent el dret a no professar-ne cap. Tenim això en una societat on, fora de les elits intel.lectuals, la població es majoritàriament creient. Tenim molt, i potser prou. Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista? No n'estic segur; i potser l'article de n'Eco (dic potser perquè no sé llegir en italià) va en aquest sentit.
També crec que, la manera com s'ha produït la cosa --venint la prohibició de les llunyanes latituds de la Unió Europea-- ha contribuït a la reacció popular; i en aquest cas, comprensiblement. Aquest serà un problema recurrent en el futur, el del ressentiment a posteriori del poder que hem cedit a organismes foscs, incomprensibles, completament allunyats dels llocs on les seues directrius hauran de ser aplicades, i pseudo-democràtics --i ens ho haurem ben merescut, per indolents quan era hora d'oposar-nos-hi.
I no desdenyem també un altre factor --la percepció popular (i tampoc no gaire desencertada) de què, mentre una religió recula en presència pública, d'altra avança.
En fi: que potser faríem bé en considerar tot això. Se m'acut indesitjable posar crucifixos a escoles noves, però qui sap si no és tan greu deixar on són els que ja hi eren en escoles fetes, desobeint Europa si cal.
I això t'ho diu u que no saps com odia que un parell d'hores a la setmana el seu fill hagi de perdre el temps a escola cursant una alternativa a una intrusa que mai de la vida hauria de ser assignatura, perquè, com diuen els anglesos en aquella expressió tan encertada, it doesn't belong there.
D'entrada, vull dir que estic plenament d'acord amb tu i amb tots aquells que pensen que la religió és un sistema de creença privat i íntim que és millor, per mor de la convivència pacífica, deslligar de l'Estat i, per tant, dels seus espais públics.
Dit això, pens que és possible que els laïcistes sofrim d'un desig de coherència que, per ventura, siga excessiu. Excessiu no en el sentit que no siga impecablement lògic (un estat laic no ha de consentir símbols no-laics en els seus espais públics) sinó en el de què, per voler ser conseqüents, volem forçar les coses de manera que alteren el sentir profund de la majoria de la gent.
Tenim declaracions constitucionals de laïcitat, i reconegut al mateix nivell el dret a la llibertat religiosa, incloent el dret a no professar-ne cap. Tenim això en una societat on, fora de les elits intel.lectuals, la població es majoritàriament creient. Tenim molt, i potser prou. Hem de forçar la situació, en aquest cas llevant aquest símbol religiós que per a tanta de gent significa tant, per una pruïja legalista? No n'estic segur; i potser l'article de n'Eco (dic potser perquè no sé llegir en italià) va en aquest sentit.
També crec que, la manera com s'ha produït la cosa --venint la prohibició de les llunyanes latituds de la Unió Europea-- ha contribuït a la reacció popular; i en aquest cas, comprensiblement. Aquest serà un problema recurrent en el futur, el del ressentiment a posteriori del poder que hem cedit a organismes foscs, incomprensibles, completament allunyats dels llocs on les seues directrius hauran de ser aplicades, i pseudo-democràtics --i ens ho haurem ben merescut, per indolents quan era hora d'oposar-nos-hi.
I no desdenyem també un altre factor --la percepció popular (i tampoc no gaire desencertada) de què, mentre una religió recula en presència pública, d'altra avança.
En fi: que potser faríem bé en considerar tot això. Se m'acut indesitjable posar crucifixos a escoles noves, però qui sap si no és tan greu deixar on són els que ja hi eren en escoles fetes, desobeint Europa si cal.
I això t'ho diu u que no saps com odia que un parell d'hores a la setmana el seu fill hagi de perdre el temps a escola cursant una alternativa a una intrusa que mai de la vida hauria de ser assignatura, perquè, com diuen els anglesos en aquella expressió tan encertada, it doesn't belong there.