Ovidi |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 00:54h
Benvolgut Toni, moltes gràcies per la teua apreciació. Sovint compare les llengües a la gastronomia: els mots varien com les receptes de cuina, i viatgen entre terres i cultures de la mateixa manera que les menges són rebudes, transformades i adaptades, enriquint-nos tots, i alimentant-nos alhora. No sé molta cosa de la subtilesa d’unes receptes i altres, però em plaurà buscar el teu article per saber més sobre eixa possible diferència.
Jo crec en l’adobament mutu de tradicions culturals que entren en contacte, i també en l’evolució autònoma ajudada per influències diverses. A les receptes que he vist, no hi ha res que en faça veure les distintes versions de monjàvenes sinó com a variants d’una única realitat: farina, oli, aigua, ous, forma redona, foradet al mig i cocció al forn, amanides amb algun o altre ingredient opcional com el sagí, la mel o el sucre. A Alcoi fins i tot els ous són opcionals. L’original portava formatge (ja se sap que vol dir formatjada), ara perdut. L’original portava a més una altra identitat, àrab i islàmica, que ara s’ha esvaït, però n’ha afegit d’altres: catalana, o catalana-valenciana, aragonesa, castellana, mexicana... Cada nova identitat és una cuina nova amb noves variants; els ingredients i la sintaxi bàsica del forn, la forma, la massa, segueixen, encara que transformades. De nosaltres depén si volem tornar a reconstruir la formatjada original, si volem conservar les velles receptes, o si volem imaginar d’altres noves -com hem fet sempre, com a poble.
També diràs que hi ha àpats indigestos, i menges verinoses. O que la riquesa gastronòmica pot ben bé desaparéixer en uns quants anys si no es transmeten les receptes -i els mètodes, i l’experiència- de pares a fills. O que la globalització ens mena a un anivellament artificial de cuina ràpida i cibernètica. Tindràs raó. Però al cap és una qüestió d’educació, d’interés i d’imaginació. La moda del exotisme, o la sofisticació de laboratori, no haurien de substituir pas el vell joc amb els ingredients de sempre. Allò difícil és trobar l’equilibri amb els nostres repertoris tradicionals i les seues variacions, i la possibilitat d’ampliar-los a un llenguatge global que no perda el fil de la seua coherència interna, allò que en diem identitat.
Benvolgut Toni, moltes gràcies per la teua apreciació. Sovint compare les llengües a la gastronomia: els mots varien com les receptes de cuina, i viatgen entre terres i cultures de la mateixa manera que les menges són rebudes, transformades i adaptades, enriquint-nos tots, i alimentant-nos alhora. No sé molta cosa de la subtilesa d’unes receptes i altres, però em plaurà buscar el teu article per saber més sobre eixa possible diferència.
Jo crec en l’adobament mutu de tradicions culturals que entren en contacte, i també en l’evolució autònoma ajudada per influències diverses. A les receptes que he vist, no hi ha res que en faça veure les distintes versions de monjàvenes sinó com a variants d’una única realitat: farina, oli, aigua, ous, forma redona, foradet al mig i cocció al forn, amanides amb algun o altre ingredient opcional com el sagí, la mel o el sucre. A Alcoi fins i tot els ous són opcionals. L’original portava formatge (ja se sap que vol dir formatjada), ara perdut. L’original portava a més una altra identitat, àrab i islàmica, que ara s’ha esvaït, però n’ha afegit d’altres: catalana, o catalana-valenciana, aragonesa, castellana, mexicana... Cada nova identitat és una cuina nova amb noves variants; els ingredients i la sintaxi bàsica del forn, la forma, la massa, segueixen, encara que transformades. De nosaltres depén si volem tornar a reconstruir la formatjada original, si volem conservar les velles receptes, o si volem imaginar d’altres noves -com hem fet sempre, com a poble.
També diràs que hi ha àpats indigestos, i menges verinoses. O que la riquesa gastronòmica pot ben bé desaparéixer en uns quants anys si no es transmeten les receptes -i els mètodes, i l’experiència- de pares a fills. O que la globalització ens mena a un anivellament artificial de cuina ràpida i cibernètica. Tindràs raó. Però al cap és una qüestió d’educació, d’interés i d’imaginació. La moda del exotisme, o la sofisticació de laboratori, no haurien de substituir pas el vell joc amb els ingredients de sempre. Allò difícil és trobar l’equilibri amb els nostres repertoris tradicionals i les seues variacions, i la possibilitat d’ampliar-los a un llenguatge global que no perda el fil de la seua coherència interna, allò que en diem identitat.