Ovidi Carbonell |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 10:10h
Vull felicitar-te pel teu bloc, que em sembla acurat, vigorós i necessari. Sobre les monjàvenes, almonjàvenes o almoixàvenes, obriria nogensmenys una miqueta la porta, car són termes culturals subjectes a variació, i la variació és riquesa sempre que no afecte la coherència regular de la llengua i l'eficiència en la comunicació.
Certs mots procedents de l'àrab, com és aquest, i d'altres per analogia, ofereixen variació pel que fa a l'article (almorratxa-morratxa, almordassa-mordassa, almangra-mangre, almarraixa-marraixa, almagatzem-magatzem). És d'allò més convenient tendir a fixar una forma única normativa, que serà la preferida i emprada en textos adreçats al públic en general de tot el país. Però no veig gens de mal en adaptar el text al context on s'empra.
Si 'monjàvena' és la variant local, no tinc res a dir (encara que no són pocs els testimonis xativencs d'almoixàvena), i si l'amo de l'establiment té la seua variant, és lògic que faça el petit esforç d'adaptar-la a la forma usual al poble. Al sud d'Alacant i Elx hom diu 'almonjàvena', tot i que a Alacant alterna amb 'almojàvena' i 'monjàvena'. Al costat de Xàtiva, a l'Horta Sud, és 'almonjàvena', amb article àrab, i Josep Pla i Costa recollia, a finals del XIX, 'almuchavena' a la Vall d'Albaida. A Beneixama és 'monjòvena' i, a Alcoi, com a Xàtiva, solem dir 'monjàvena'. Com a Castelló. L'única forma normativa, arreplegada per l'AVL, és monjàvena, tot i que la forma almoixàvena té tradició literària: és la usada per l'escriptor i professor contestà Ivan Carbonell al seu Dietari del dominic Pere Tomich, altrament escrit en un impecable català, com també pel malaurat arabista mallorquí-alacantí Míkel de Epalza al seu article "Influències àrabs en l'alimentació de la Marina Nord" (Aguaits 3), i a un munt d'altres documents, oficials i no oficials, previs a la normalització de l'AVL.
Però no sigam innocents. El mal és que la tria lèxica mai no està exempta d'ideologia. Potser és un cas de desídia o ignorància ('dixous' és certament cridaner). Potser [x] i [ix] volíen reproduir, sense èxit, el so africat del valencià no apitjat, però potser també hi ha una opció política al darrere. Quina llàstima que la versatilitat del valencià permeta tan ampli menú de partits lingüístics! El diccionari de l'arcaica RACV omet aquest concepte tan valencianíssim, però la inefable uiquipèdia blavera ha triat precisament eixa variant marginal, 'almoixàvena'. Això ens fa ja ser-ne conscients: després de l'AVL i els repertoris blavers, ja no és possible ser-ne fidels a certes variants nostrades sense alçar sospites. Quina llàstima.
Certs mots procedents de l'àrab, com és aquest, i d'altres per analogia, ofereixen variació pel que fa a l'article (almorratxa-morratxa, almordassa-mordassa, almangra-mangre, almarraixa-marraixa, almagatzem-magatzem). És d'allò més convenient tendir a fixar una forma única normativa, que serà la preferida i emprada en textos adreçats al públic en general de tot el país. Però no veig gens de mal en adaptar el text al context on s'empra.
Si 'monjàvena' és la variant local, no tinc res a dir (encara que no són pocs els testimonis xativencs d'almoixàvena), i si l'amo de l'establiment té la seua variant, és lògic que faça el petit esforç d'adaptar-la a la forma usual al poble. Al sud d'Alacant i Elx hom diu 'almonjàvena', tot i que a Alacant alterna amb 'almojàvena' i 'monjàvena'. Al costat de Xàtiva, a l'Horta Sud, és 'almonjàvena', amb article àrab, i Josep Pla i Costa recollia, a finals del XIX, 'almuchavena' a la Vall d'Albaida. A Beneixama és 'monjòvena' i, a Alcoi, com a Xàtiva, solem dir 'monjàvena'. Com a Castelló. L'única forma normativa, arreplegada per l'AVL, és monjàvena, tot i que la forma almoixàvena té tradició literària: és la usada per l'escriptor i professor contestà Ivan Carbonell al seu Dietari del dominic Pere Tomich, altrament escrit en un impecable català, com també pel malaurat arabista mallorquí-alacantí Míkel de Epalza al seu article "Influències àrabs en l'alimentació de la Marina Nord" (Aguaits 3), i a un munt d'altres documents, oficials i no oficials, previs a la normalització de l'AVL.
Però no sigam innocents. El mal és que la tria lèxica mai no està exempta d'ideologia. Potser és un cas de desídia o ignorància ('dixous' és certament cridaner). Potser [x] i [ix] volíen reproduir, sense èxit, el so africat del valencià no apitjat, però potser també hi ha una opció política al darrere. Quina llàstima que la versatilitat del valencià permeta tan ampli menú de partits lingüístics! El diccionari de l'arcaica RACV omet aquest concepte tan valencianíssim, però la inefable uiquipèdia blavera ha triat precisament eixa variant marginal, 'almoixàvena'. Això ens fa ja ser-ne conscients: després de l'AVL i els repertoris blavers, ja no és possible ser-ne fidels a certes variants nostrades sense alçar sospites. Quina llàstima.