sari paris |
dilluns, 9 de novembre de 2009 | 22:28h
Jo recorde que al meu poble,sempre hem anat passejar al "camí del cementiri",era el passeig ideal per al matins de l'hivern,assolejat ,envoltat de tarongers i tapissat de floretes de color groc que ixen en hivern.De fet de les poques fotos que tenim de xicotets,una bona part estan fetes en aquest camí.Avuí en dia continúa sent un lloc especial,i potser per això a mi m'agrada de tant en tant entrar i fer un tomb;tot i que cada vegada m'agrada menys,quan ho faig, sent que a tots aquells a qui recorde els estic fent viure uns moments,i m'imagine que aquells pensaments bonics que faig els arriben i em fa plorar i riure tot d'una. M'agrada el ritual ,eixe ritual de netejar la làpida i posar-hi flors,el considero com l'acceptació de la pèrdua. Per això reivindique la necessitat de les persones de trobar els seus morts(Guerra civil, Argentina,Xile,desapareguts...),però sense càmeres, ni embolics polítics,sinó amb dignitat d'ells i de les seves families. Per cert el poema és colpidor, però cert i com tots els altres fet amb el cor i l'ànima.
M'agrada el ritual ,eixe ritual de netejar la làpida i posar-hi flors,el considero com l'acceptació de la pèrdua.
Per això reivindique la necessitat de les persones de trobar els seus morts(Guerra civil, Argentina,Xile,desapareguts...),però sense càmeres, ni embolics polítics,sinó amb dignitat d'ells i de les seves families.
Per cert el poema és colpidor, però cert i com tots els altres fet amb el cor i l'ànima.