Vicenç Marquès |
diumenge, 8 de novembre de 2009 | 13:39h
Tot i que diuen que les persones som animals racionals, hi ha molts animals que tenen més de persona que d'animals. Particularment i gairebé, tots els gossos. En el cas que ens ocupa en el teu escrit del dia de difunts o Tots Sants o el Dia dels Morts, em ve a la memòria un cas que va passar fa uns quants anys en un cementiri d'un poble que ara no recordo. El cas és real i tota la premsa de l'època en va anar plena. Resulta que un senyor es va morir. Aquest senyor tenia un gos. El dia de l'enterrament, en el seguici mortuori que va fer-se a peu (era un poble petit i tot era molt a prop), darrera mateix del carro dels morts hi anava, amb els ulls plorosos i el cap cot, un entristit gos. Era el gos que havia perdut el seu amo. Més deien les cròniques, que fins el dia que el gos es va m morir de vell, mig coix i mig cec, Cada dia del món feia el camí d'anada i tornada al cementiri. S'estava una estona, plorant, davant la tomba del seu amo, i retornava al poble entristit i el cap cot. I deien també les cròniques, que mentre el gos feia el seu diari camí d'anada i tornada a l cementiri, no feia cas de ningú. Per molt que les persones del poble li diguessin coses, fins hi tot de fer-lo desistir de que anés cada dia al cementiri, el gos no en feia ni cas. En canvi, quan ja havia tornat del seu viatge al cementiri, era el gos més falaguer del poble mentre no estigués prop de la casa del seu antic amo. Moltes persones que han estimat en vida als seus familiars o amics no van el cementiri amb la assiduïtat en que hi anava el gos del qual he escrit. Per tant cal preguntar-se: qui és més persona? Qui té millors sentiments? Qui ens estima amb una fidelitat absoluta? Qui salta i balla al nostre voltant quan arribem a casa?
En el cas que ens ocupa en el teu escrit del dia de difunts o Tots Sants o el Dia dels Morts, em ve a la memòria un cas que va passar fa uns quants anys en un cementiri d'un poble que ara no recordo. El cas és real i tota la premsa de l'època en va anar plena.
Resulta que un senyor es va morir. Aquest senyor tenia un gos. El dia de l'enterrament, en el seguici mortuori que va fer-se a peu (era un poble petit i tot era molt a prop), darrera mateix del carro dels morts hi anava, amb els ulls plorosos i el cap cot, un entristit gos. Era el gos que havia perdut el seu amo.
Més deien les cròniques, que fins el dia que el gos es va m morir de vell, mig coix i mig cec, Cada dia del món feia el camí d'anada i tornada al cementiri. S'estava una estona, plorant, davant la tomba del seu amo, i retornava al poble entristit i el cap cot.
I deien també les cròniques, que mentre el gos feia el seu diari camí d'anada i tornada a l cementiri, no feia cas de ningú. Per molt que les persones del poble li diguessin coses, fins hi tot de fer-lo desistir de que anés cada dia al cementiri, el gos no en feia ni cas. En canvi, quan ja havia tornat del seu viatge al cementiri, era el gos més falaguer del poble mentre no estigués prop de la casa del seu antic amo.
Moltes persones que han estimat en vida als seus familiars o amics no van el cementiri amb la assiduïtat en que hi anava el gos del qual he escrit. Per tant cal preguntar-se: qui és més persona? Qui té millors sentiments? Qui ens estima amb una fidelitat absoluta? Qui salta i balla al nostre voltant quan arribem a casa?
Una abraçada, amic Joan!
Vicenç