peremerono |
dimecres, 4 de novembre de 2009 | 13:03h
Ja sé que és molt tòpic, això, però la meva primera, i única, fins ara, visita a Venècia, està lligada a una història d'amor, amb una xicota madrilenya -una bona noia, amb cabells amb rínxols, tendra, afectuosa...-, que hi va sorgir, allà.
Era una sortida col.lectiva, que va arrencar a Madrid, en autocar; tots desconeguts els viatjans, tret de poques excepcions.
Recordo l'arribada en el vaixell descobert, semblant a les nostres "golondrinas" barcelonines, i un petó que hi va esclatar. I tres dies agafats de la mà, veient pedres, pedretes, pedrotes, aigües estantisses, Sant Marc no inundat, i bellesa, bellesa decadent, però bellesa a glops i a glopades. Encerclats per una mar plana, omnipresent però alhora invisible, en quant als seus propis límits.
Era una sortida col.lectiva, que va arrencar a Madrid, en autocar; tots desconeguts els viatjans, tret de poques excepcions.
Recordo l'arribada en el vaixell descobert, semblant a les nostres "golondrinas" barcelonines, i un petó que hi va esclatar. I tres dies agafats de la mà, veient pedres, pedretes, pedrotes, aigües estantisses, Sant Marc no inundat, i bellesa, bellesa decadent, però bellesa a glops i a glopades. Encerclats per una mar plana, omnipresent però alhora invisible, en quant als seus propis límits.
Fet i fet, sempre quedarà Venècia.
Pere