Vaig llegir aquest escrit a l'Accent i havia pensat de comentar-te algunes coses. Ara que l'has apropat, t'ho comento aquí. Estic pràcticament d'acord amb tot plegat. També en la tendència a enfortir la nació sentimental per damunt de la política -una tendència arreu de la nació que evita encarar amb fermesa l'opressió nacional-, i a amagar-se darrere de les opcions "fàcils". També comparteixo -i després del darrer Aplec del Puig, encara més- que "seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l‘ou o la gallina, és una pèrdua de temps". I que allò que cal és fer, actuar, construir, normalitzar... Només sento una discrepància important en un tema, i crec que és més per la percepció general, que és el referit a "Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que
tenim dissortadament “en bajoqueta” –i en contínua defecció–, provoca
un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a
l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insisitir en el
procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una
majoria favorable fóra possible, perquè és la millor manera de forçar
un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com
si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el
resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem
l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha
aconseguit alliberar-se". Sincerament, no sé on es veu la possibilitat d'alliberar Catalunya. Els referèndums són una acció intel·ligent de desafiament, de desobediència, d'acumulació nacional, però no hi ha condicions per al procés final. A més, quina necessitat hi ha de voler justificar la fragmentació visual de la nació? Per què la pressa? Per què hem de donar arguments als secessionistes? O com tu mateix dius, la desafecció d'un nou estat catalunyès envers la resta del país seria evident. Doncs, per què avalar-ho com si no tinguéssim res més a fer? A més, el plantejament de visualitzar els Països Catalans és un clar objectiu a assolir. Un objectiu que als estats ocupants no els interessa.
Vaig llegir aquest escrit a l'Accent i havia pensat de comentar-te algunes coses. Ara que l'has apropat, t'ho comento aquí.
Estic pràcticament d'acord amb tot plegat. També en la tendència a enfortir la nació sentimental per damunt de la política -una tendència arreu de la nació que evita encarar amb fermesa l'opressió nacional-, i a amagar-se darrere de les opcions "fàcils".
També comparteixo -i després del darrer Aplec del Puig, encara més- que "seguir encara avui dia preguntant-nos si Països Catalans sí o no, si fou primer o l‘ou o la gallina, és una pèrdua de temps". I que allò que cal és fer, actuar, construir, normalitzar...
Només sento una discrepància important en un tema, i crec que és més per la percepció general, que és el referit a "Mal que ens pese, però, incloure-hi els Països Catalans, projecte que
tenim dissortadament “en bajoqueta” –i en contínua defecció–, provoca
un efecte distorsionador, atès que decanta el procés més cap a
l’emotivitat que no cap a l’objectiu polític. Cal insisitir en el
procés centrat a Catalunya, preparar-lo com si aconseguir ara una
majoria favorable fóra possible, perquè és la millor manera de forçar
un resultat efectiu que col·loque Espanya contra la paret. Cal fer com
si el procés haguera de tenir efectes legals “de debò”, perquè el
resultat esdevinga de debò, és a dir, exigible. I llavors tindrem
l’oportunitat de celebrar que almenys un dels nostres territoris ha
aconseguit alliberar-se".
Sincerament, no sé on es veu la possibilitat d'alliberar Catalunya. Els referèndums són una acció intel·ligent de desafiament, de desobediència, d'acumulació nacional, però no hi ha condicions per al procés final. A més, quina necessitat hi ha de voler justificar la fragmentació visual de la nació?
Per què la pressa? Per què hem de donar arguments als secessionistes? O com tu mateix dius, la desafecció d'un nou estat catalunyès envers la resta del país seria evident. Doncs, per què avalar-ho com si no tinguéssim res més a fer?
A més, el plantejament de visualitzar els Països Catalans és un clar objectiu a assolir. Un objectiu que als estats ocupants no els interessa.