Vosté ha triat creure en una determinada manera d'entendre la història. Jo he triat dubtar de la història, en particular dels mites que es formen a partir de determinades lectures de la història.
Per a creure en la idea de "Països Catalans" es fa necessari vore la història com una colecció de fets que es poden classificar en dos categories: els que estan bé i els que són errors. Segons vosté, tot el que ens unisca als 'catalans' és positiu, està bé, és part de la nostra 'herència' sublim. Si els valencians tenim coses en comú amb els d'Albacete o amb els de Múrcia, deu ser per algun error que s'ha de corregir. Vosté veu la història com una successió de fets que o bé val la pena que hagen ocorregut o bé no haurien d'haver ocorregut mai. La base del seu discurs està en la ràbia que li produeix que la història no haja sigut com vosté pensa que hauria d'haver sigut.
Jo em vaig criar en un carrer de Xàtiva. A l'estiu, de nit, alguns dels veïns treien les mecedores al carrer i xerraven. Entre els meus records d'aquells temps està el d'alguna veïna, andalusa, que parlava dels patis de flors de la seua Granada natal. A vosté això li semblarà un error, una cosa que no hauria d'haver passat, una impuresa intolerable, però a mi això m'importa un pito. Els meus records són la meua vida, valen més que les elucubracions sobre la història o sobre les identitats. La meua identitat és un carrer de Xàtiva i són els meus pares i la llengua dels meus pares i les coses, 'pures' o 'impures', que formen el meu llegat personal. I supose que cadascú té el seu. Em negue a vore la meua vida, o la vida dels meus pares, o la dels meus veïns, com una espècie d'error, com una 'desviació' de la puresa. Em negue a necessitar una pàtria o una explicació històrica. Relativitze les coses, procure distanciar-me de les grans veritats però no les perd de vista, perquè crec que en altres maneres de pensar hi ha gent de la qual puc aprendre. Intente aprendre, com fa anys, quan escoltava a la gent major sense preguntar-me si havien d'estar allí o si eren els meus 'amics' o els meus 'enemics'.
Per a creure en la idea de "Països Catalans" es fa necessari vore la història com una colecció de fets que es poden classificar en dos categories: els que estan bé i els que són errors. Segons vosté, tot el que ens unisca als 'catalans' és positiu, està bé, és part de la nostra 'herència' sublim. Si els valencians tenim coses en comú amb els d'Albacete o amb els de Múrcia, deu ser per algun error que s'ha de corregir. Vosté veu la història com una successió de fets que o bé val la pena que hagen ocorregut o bé no haurien d'haver ocorregut mai. La base del seu discurs està en la ràbia que li produeix que la història no haja sigut com vosté pensa que hauria d'haver sigut.
Jo em vaig criar en un carrer de Xàtiva. A l'estiu, de nit, alguns dels veïns treien les mecedores al carrer i xerraven. Entre els meus records d'aquells temps està el d'alguna veïna, andalusa, que parlava dels patis de flors de la seua Granada natal. A vosté això li semblarà un error, una cosa que no hauria d'haver passat, una impuresa intolerable, però a mi això m'importa un pito. Els meus records són la meua vida, valen més que les elucubracions sobre la història o sobre les identitats. La meua identitat és un carrer de Xàtiva i són els meus pares i la llengua dels meus pares i les coses, 'pures' o 'impures', que formen el meu llegat personal. I supose que cadascú té el seu. Em negue a vore la meua vida, o la vida dels meus pares, o la dels meus veïns, com una espècie d'error, com una 'desviació' de la puresa. Em negue a necessitar una pàtria o una explicació històrica. Relativitze les coses, procure distanciar-me de les grans veritats però no les perd de vista, perquè crec que en altres maneres de pensar hi ha gent de la qual puc aprendre. Intente aprendre, com fa anys, quan escoltava a la gent major sense preguntar-me si havien d'estar allí o si eren els meus 'amics' o els meus 'enemics'.