Vicent Sanxis |
dimecres, 16 de setembre de 2009 | 15:10h
Molt d'acord, Nadal. Jo
trobe que des del catalanisme valencià hem vist el País que volíem,
sense parar esment en el que hi havia. Hem fet coses bé i hem
avançant per alguns camins. Però bo serà que reconeguem que allò
de tenim la raó absoluta i els altres són tots uns terrossos fou un
error greu. Des de l'espanyolisme, amb tant poca raó que tenien, han
utilitzat la blavera com a símbol per a erigir-se com els més
valencians (fa ben poc que el catalanisme valencià més jove, només
tímidament, la reconeix com una bandera pròpia); han comptat amb la
totalitat del territori i població (nosaltres dels nostres xurrets,
-Serrans, Alt Palància, etc. No en diem ni pruna! Els tenim en els
nassos, però com no parlen català, no els veiem!); i fins i tot fa
quatre dies que no ens fa vergonya dir-nos valencianistes, perquè
abans eixe mot el reservàvem per a feixistes blaveros, que d'altra
banda, ja els venia bé.
Crec que l'únic camí
possible és el valencianisme sobiranista. I la sobirania no pot
estar condicionada a que farem amb ella: un poble sobirà fa el que
li rota amb la seua sobirania. I coherentment amb això cal un
discurs estrictament valencià i que contemple tot el país(xurrets
inclosos); i parlar de la joventut valenciana i no del jovent català;
i ser conscients que les banderes són símbols que més enllà de
tocar-nos la fibra, de gustos personals i de tindre legitimitat
històrica, són, o no, útils per a cohesionar els col·lectius
humans (a mi m'agrada més, i amb diferència, una amb quatre barres
roges sobre fons groc, però si s'associa a valors democràtics i
cohesiona més el meu poble una amb garrofes de colors, aquesta serà
la meua). I dir-li valencià al nostre català, perquè ens serà més
útil i a més ens agrada dir-ho així; i parlar de Països
Catalanoparlants sempre que toque i no fer-ho de Països Catalans,
perquè ni toca, ni ens du enlloc (Sénia enllà no sembla que se'ls
creguen; Sénia ençà, siguem honestos: ha generat i genera molt més
rebuig que adhesions). I tot això, col·laborant sense complexos amb
Catalunya i les Illes en tot el que cal, que com molt bé apuntes, no
és poca cosa; i sense renunciar de bestreta a federar-nos amb ells,
amb Islàndia o amb el Senegal, perquè és absurd que abans de ser
lliures, nosaltres mateixos ja condicionem la nostra llibertat a què
farem amb ella. Jo propose no renunciar a la llibertat abans
d'assolir-la.
Ara per ara, el
referèndum valencià no sembla imminent, i quasi que me n'alegre, no
siga cas que decidírem integrar-nos a Madrid o esquarterar el país.
Mentre arriba el moment (crec que s'allargarà si no esmercem
esforços en la direcció correcta) opine que serà molt menys
difícil i més productiu treballar des de l'àmbit polític,
sindical, associatiu, etc. pel benestar del nostre poble i alhora
guanyar adhesions a l'independentisme. En la meua opinió, només ho
aconseguirem si treballem plegats els que volen una federació o
integració en Catalunya i els que volen simplement un País Valencià
independent. Honestament, crec que els primers milions de quilòmetres
d'eixos camins són estrictament coincidents. Perquè no discutim en
arribar a la bifurcació i de moment fem marxa junts/es?
Molt d'acord, Nadal. Jo
trobe que des del catalanisme valencià hem vist el País que volíem,
sense parar esment en el que hi havia. Hem fet coses bé i hem
avançant per alguns camins. Però bo serà que reconeguem que allò
de tenim la raó absoluta i els altres són tots uns terrossos fou un
error greu. Des de l'espanyolisme, amb tant poca raó que tenien, han
utilitzat la blavera com a símbol per a erigir-se com els més
valencians (fa ben poc que el catalanisme valencià més jove, només
tímidament, la reconeix com una bandera pròpia); han comptat amb la
totalitat del territori i població (nosaltres dels nostres xurrets,
-Serrans, Alt Palància, etc. No en diem ni pruna! Els tenim en els
nassos, però com no parlen català, no els veiem!); i fins i tot fa
quatre dies que no ens fa vergonya dir-nos valencianistes, perquè
abans eixe mot el reservàvem per a feixistes blaveros, que d'altra
banda, ja els venia bé.
Crec que l'únic camí
possible és el valencianisme sobiranista. I la sobirania no pot
estar condicionada a que farem amb ella: un poble sobirà fa el que
li rota amb la seua sobirania. I coherentment amb això cal un
discurs estrictament valencià i que contemple tot el país(xurrets
inclosos); i parlar de la joventut valenciana i no del jovent català;
i ser conscients que les banderes són símbols que més enllà de
tocar-nos la fibra, de gustos personals i de tindre legitimitat
històrica, són, o no, útils per a cohesionar els col·lectius
humans (a mi m'agrada més, i amb diferència, una amb quatre barres
roges sobre fons groc, però si s'associa a valors democràtics i
cohesiona més el meu poble una amb garrofes de colors, aquesta serà
la meua). I dir-li valencià al nostre català, perquè ens serà més
útil i a més ens agrada dir-ho així; i parlar de Països
Catalanoparlants sempre que toque i no fer-ho de Països Catalans,
perquè ni toca, ni ens du enlloc (Sénia enllà no sembla que se'ls
creguen; Sénia ençà, siguem honestos: ha generat i genera molt més
rebuig que adhesions). I tot això, col·laborant sense complexos amb
Catalunya i les Illes en tot el que cal, que com molt bé apuntes, no
és poca cosa; i sense renunciar de bestreta a federar-nos amb ells,
amb Islàndia o amb el Senegal, perquè és absurd que abans de ser
lliures, nosaltres mateixos ja condicionem la nostra llibertat a què
farem amb ella. Jo propose no renunciar a la llibertat abans
d'assolir-la.
Ara per ara, el
referèndum valencià no sembla imminent, i quasi que me n'alegre, no
siga cas que decidírem integrar-nos a Madrid o esquarterar el país.
Mentre arriba el moment (crec que s'allargarà si no esmercem
esforços en la direcció correcta) opine que serà molt menys
difícil i més productiu treballar des de l'àmbit polític,
sindical, associatiu, etc. pel benestar del nostre poble i alhora
guanyar adhesions a l'independentisme. En la meua opinió, només ho
aconseguirem si treballem plegats els que volen una federació o
integració en Catalunya i els que volen simplement un País Valencià
independent. Honestament, crec que els primers milions de quilòmetres
d'eixos camins són estrictament coincidents. Perquè no discutim en
arribar a la bifurcació i de moment fem marxa junts/es?
Salut!