Hi ha una ditat popular que diu "sempre has de quedar emmascarat per una paella bruta" que ve com anell al dit per rebatre aquest article matusser i senglar que en Sostres escriu contra tu. Es l'article d'un escrivent que bolca sobre la seva màquina el que li dicta l'amo. Ell aparentment no cobra de ningú però sí que és un empleat magnífic dels qui ja sabem: dels que han fet de la política un joc brut de consignes i atacs, de ventiladors que escampen mala bava. Es la nova sort d'ultraliberals que ens envota: superbs, altius, disposats a disparar contra tot els que no pensin com ells. I ells han reiventat el dogma i la fe, i carreguen amb la verinor antiga dels senyors que han perdut els privilegis. Ja ho va dir la seva heroïna floristera: "ens han entrat a robar a casa" i ho va dir quan el parlament, en un acte de sobirania, decidí enviar-los a l'oposició. Feia temps que no gastaven tant de mal humor. Perquè ja es veien, de nou, retornant al poder. Però l'acord del finançament ha posposat el seu somni. I els ha tornat la mala jeia, la verinor, els gasos, el vell mal humor. Aquests ingredients només poden covar odi i rancúnia. I per això l'atac desmesurat contra tot i contra tothom que no pensi com ells. Deixem que els escrivents segueixen treballant al dictat de l'amo pensant-se, això sí, que són rèpliques fascinants d'en Gaziel o d'en Pla. Pobrets. Quan s'escriu al dictat s'acaba per perdre la capacitat de raonar i d'elaborar idees pròpies. I d'aquí a ser un simple dictafon n'hi ha ben poc. Saül no et conec però et llegeixo. Tu no has de donar explicacions a ningú, perquè tens una trajectòria impecable i impagable. Els Sostres de torn poden cridar tot el que vulguin però tingues la certesa que la seva xerrameca és molt equiparable a d'aquells lloros esgarriats de la Diagonal. Pura cridòria i para de comptar. De tant en tant d'un pis proper a la Diagonal, del carrrer Còrsega, surt algú per donar-los un tall de poma. Simplement perquè continuin amb la fressa. Ànims, Saüll, ells criden i nosaltres seguim avançant.
Hi ha una ditat popular que diu "sempre has de quedar emmascarat per una paella bruta" que ve com anell al dit per rebatre aquest article matusser i senglar que en Sostres escriu contra tu. Es l'article d'un escrivent que bolca sobre la seva màquina el que li dicta l'amo. Ell aparentment no cobra de ningú però sí que és un empleat magnífic dels qui ja sabem: dels que han fet de la política un joc brut de consignes i atacs, de ventiladors que escampen mala bava. Es la nova sort d'ultraliberals que ens envota: superbs, altius, disposats a disparar contra tot els que no pensin com ells. I ells han reiventat el dogma i la fe, i carreguen amb la verinor antiga dels senyors que han perdut els privilegis. Ja ho va dir la seva heroïna floristera: "ens han entrat a robar a casa" i ho va dir quan el parlament, en un acte de sobirania, decidí enviar-los a l'oposició. Feia temps que no gastaven tant de mal humor. Perquè ja es veien, de nou, retornant al poder. Però l'acord del finançament ha posposat el seu somni. I els ha tornat la mala jeia, la verinor, els gasos, el vell mal humor. Aquests ingredients només poden covar odi i rancúnia. I per això l'atac desmesurat contra tot i contra tothom que no pensi com ells. Deixem que els escrivents segueixen treballant al dictat de l'amo pensant-se, això sí, que són rèpliques fascinants d'en Gaziel o d'en Pla. Pobrets. Quan s'escriu al dictat s'acaba per perdre la capacitat de raonar i d'elaborar idees pròpies. I d'aquí a ser un simple dictafon n'hi ha ben poc. Saül no et conec però et llegeixo. Tu no has de donar explicacions a ningú, perquè tens una trajectòria impecable i impagable. Els Sostres de torn poden cridar tot el que vulguin però tingues la certesa que la seva xerrameca és molt equiparable a d'aquells lloros esgarriats de la Diagonal. Pura cridòria i para de comptar. De tant en tant d'un pis proper a la Diagonal, del carrrer Còrsega, surt algú per donar-los un tall de poma. Simplement perquè continuin amb la fressa. Ànims, Saüll, ells criden i nosaltres seguim avançant.