Raco català |
dilluns, 13 de juliol de 2009 | 21:36h
L'any 2005 CiU pactava la retallada de l'Estatut del Principat amb Zapatero. Argumentava Mas que l'acord desbloquejava l'atzucac estatutari i que era "el millor possible" i "el millor" que havia tingut mai Catalunya. ERC no era del mateix parer, considerava que s'havia trencat la voluntat del 90% dels diputats del Parlament, i tot i la voluntat de l'executiva d'Esquerra de votar "nul" al referèndum, la militància va forçar els republicans a demanar un "no" rotund. CiU posava per davant el seu conegut pactisme i pragmatisme, el "peix al cove" pujolià de tota la vida, acceptant que si bé la retallada deixava en cendres el text original del Parlament, era una millor evident del text estatutari de 1979. ERC en canvi rebutjava la retallada i ho considerava una claudicació, tot lligat al pacte de Zapatero amb Mas -reconegut pel mateix líder convergent- de facilitar l'arribada del líder de CiU a la presidència de la Generalitat. Era el peix al cove mesclat amb el poltronisme. En vam dir llenties, i ho eren.
Ara les tornes han canviat. És Esquerra qui ha acceptat un acord "inferior" al que consideren just per Catalunya (ho ha dit Puigcercós), i és CiU qui rebutja frontalment un acord que lamina la voluntat dels ciutadans del Principat, que van donar suport a l'Estatut en referèndum. És ERC qui ha pactat un acord inferior "millorat" i l'estabilitat del tripartit a la Generalitat, i és CiU qui es manté ferma en la defensa del text estatutari. És el peix al cove republicà, també mesclat amb poltronisme. Són més llenties, a sumar a les que ja teniem. I en cada negociació, en cada pacte amb Espanya, hi perdem un llençol. O diversos. O milers.
Argumentaran alguns que amb la retallada de l'Estatut aquest ja no blindava el Principat (com havia assegurat Mas) contra el dèficit ni contra l'espoliació fiscal, i tindran raó. El text estatutari original del Parlament s'acostava molt a un veritable "concert econòmic", gairebé similar al que tenen Euskadi i Navarra a l'Estat espanyol. El redactat final de l'Estatut va acabar retallant-ho pràcticament tot, i sobretot, el finançament. De nou calia tornar-ho a negociar tot cada any a Madrid. El nou model, els conceptes addicionals, tot. L'Estatut retallat deixa les portes obertes a la voluntat del govern espanyol de torn, als pactes temporals, al mateix de sempre. Obre la porta de bat a bat al peix al cove tradicional.
Argumentaran uns altres que malgrat que el llistó que l'Estatut va posar pel finançament del Principat és baix, hi havia unes mínimes línies que tenien per objectiu limitar la sagnia deficitària de Catalunya respecte de les arques estatals, i que l'acord del cap de setmana no les garanteix, i tindran raó. Ningú des del govern espanyol no ha garantit que es compleixi el principi d'ordinalitat que marca l'Estatut, pel qual Catalunya no pot perdre posicions respecte d'altres territoris estatals al rànquing d'inversions per càpita, després de l' "anivellament" monetari (també anomenat "solidaritat"). Els terminis tampoc no es compleixen, el text marcava 3 anys com a data límit per aplicar el nou model, i ho farà en 4. Bé, ho farà, o això han dit que farà. L'acord final és "millor" que el que havia proposat inicialment el govern espanyol, però això el fa just o bo "per se"? L'Estatut ha demostrat que no. Diuen en castellà que "aquellos barros" han portat "estos lodos", aviat no ens caldra cap Estatut-pastera per navegar, perquè estarem en arenes movedisses. I a cada palada, ens enfonsem un pam.
En definitiva, més peix al cove pel Principat. CiU va donar la coartada a Zapatero per retallar l'Estatut del Principat. La jugada de CiU, que tornava Mas i Duran a primera línia mediàtica, va legitimar la retallada de tres quartes parts del text. CiU preparava políticament la seva arribada a la Generalitat, o això creia. Ara, el sí d'ERC legitima Zapatero i Montilla, legitima un acord inferior al que marcava un text ja de per sí esquifit. ERC consolida així la seva posició de partit de govern. O això creu ERC, perquè està per veure si els republicans acaben la legislatura, fet que no és del tot clar. És el que volien Zapatero i el PSC, tirar endavant un acord amb l'aval sobretot d'ERC. L'aval legitima el pacte. I en cada pacte hi perdem una mica més.
Resumint, un finançament inferior al que marcava un text molt rebaixat. Estem parlant de les llenties de les llenties. Les engrunes de les engrunes. D'un acord inferior a un mal text. I a més a més, sense la garantia que es compleixi, perquè com sempre les promeses del govern espanyol cal agafar-les amb pinces. Per si de cas aquest cop la ministra espanyola ja ha procurat no donar cap xifra, tot i que de fet tampoc no hauria importat, perquè Zapatero s'ha cansat de prometre i promete -i incomplir- dates, xifres i pactes amb Catalunya. Només tenim la xifra global de la quantitat "addicional" per al conjunt de territoris: 11.000 milions. I això sense tenir en compte que el govern espanyol acaba executant un nivell d'inversions molt inferior al previst, especialment quan les inversions afecten al Principat.
Aquesta és la veritable sagnia del Principat. Espanya sempre cerca retallar-li les engrunes, però enlloc de trobar-se uns polítics ferms capaços de plantar-se davant una enganyifa, sempre hi troba uns polítics disposats a legitimar-ho. És aquesta legitimació la que fa mal. En cas contrari sempre es podria esgrimir que els catalans i els seus representants polítics no accepten les molles. Però les accepten. Uns i altres, CiUs i ERCs (el PSC ja sabem que és PSOE). Legitimades doncs les engrunes i les llenties, ja no hi ha excuses que valguin. Com diu Ciutadans, que (ull) aplaudeix l'acord, aquest suposa "la fi del victimisme nacionalista". Sí, és demagògia, però hi ha part de raó. Si CiU va acceptar un Estatut que permet aquest mal acord, va legitimar un mal Estatut. I si ERC accepta aquest acord que rebaixa encara més el que diu el text estatutari, també ho legitima. Legitimat doncs Zapatero, queda poc a reclamar.
I tot plegat sense cap número real. Uns i altres fan ballar les xifres, però al final de tot ningú no sap com seran aquestes xifres els anys 2010, 2011 o 2012. Ni CiU, que ara acusa ERC de fer el que ella ha fet sempre, pactar a l'alça un mal acord. Ni ERC, que ara acusa CiU de fer el que ella ha fet sempre, plantar-se en les essències i no ser un partit de govern. Finalment, d'un text proper al concert econòmic n'hem tret la rebaixa de les rebaixes. L'oferta final, gràcies primer a CiU i després a ERC. Les molles de les molles, les engrunes de les engrunes, i tal dia farà un any. Oh, i esperem encara la retallada del Tribunal Constitucional espanyol. I demà sol. I bon temps!
L'any 2005 CiU pactava la retallada de l'Estatut del Principat amb Zapatero. Argumentava Mas que l'acord desbloquejava l'atzucac estatutari i que era "el millor possible" i "el millor" que havia tingut mai Catalunya. ERC no era del mateix parer, considerava que s'havia trencat la voluntat del 90% dels diputats del Parlament, i tot i la voluntat de l'executiva d'Esquerra de votar "nul" al referèndum, la militància va forçar els republicans a demanar un "no" rotund. CiU posava per davant el seu conegut pactisme i pragmatisme, el "peix al cove" pujolià de tota la vida, acceptant que si bé la retallada deixava en cendres el text original del Parlament, era una millor evident del text estatutari de 1979. ERC en canvi rebutjava la retallada i ho considerava una claudicació, tot lligat al pacte de Zapatero amb Mas -reconegut pel mateix líder convergent- de facilitar l'arribada del líder de CiU a la presidència de la Generalitat. Era el peix al cove mesclat amb el poltronisme. En vam dir llenties, i ho eren.
Ara les tornes han canviat. És Esquerra qui ha acceptat un acord "inferior" al que consideren just per Catalunya (ho ha dit Puigcercós), i és CiU qui rebutja frontalment un acord que lamina la voluntat dels ciutadans del Principat, que van donar suport a l'Estatut en referèndum. És ERC qui ha pactat un acord inferior "millorat" i l'estabilitat del tripartit a la Generalitat, i és CiU qui es manté ferma en la defensa del text estatutari. És el peix al cove republicà, també mesclat amb poltronisme. Són més llenties, a sumar a les que ja teniem. I en cada negociació, en cada pacte amb Espanya, hi perdem un llençol. O diversos. O milers.
Argumentaran alguns que amb la retallada de l'Estatut aquest ja no blindava el Principat (com havia assegurat Mas) contra el dèficit ni contra l'espoliació fiscal, i tindran raó. El text estatutari original del Parlament s'acostava molt a un veritable "concert econòmic", gairebé similar al que tenen Euskadi i Navarra a l'Estat espanyol. El redactat final de l'Estatut va acabar retallant-ho pràcticament tot, i sobretot, el finançament. De nou calia tornar-ho a negociar tot cada any a Madrid. El nou model, els conceptes addicionals, tot. L'Estatut retallat deixa les portes obertes a la voluntat del govern espanyol de torn, als pactes temporals, al mateix de sempre. Obre la porta de bat a bat al peix al cove tradicional.
Argumentaran uns altres que malgrat que el llistó que l'Estatut va posar pel finançament del Principat és baix, hi havia unes mínimes línies que tenien per objectiu limitar la sagnia deficitària de Catalunya respecte de les arques estatals, i que l'acord del cap de setmana no les garanteix, i tindran raó. Ningú des del govern espanyol no ha garantit que es compleixi el principi d'ordinalitat que marca l'Estatut, pel qual Catalunya no pot perdre posicions respecte d'altres territoris estatals al rànquing d'inversions per càpita, després de l' "anivellament" monetari (també anomenat "solidaritat"). Els terminis tampoc no es compleixen, el text marcava 3 anys com a data límit per aplicar el nou model, i ho farà en 4. Bé, ho farà, o això han dit que farà. L'acord final és "millor" que el que havia proposat inicialment el govern espanyol, però això el fa just o bo "per se"? L'Estatut ha demostrat que no. Diuen en castellà que "aquellos barros" han portat "estos lodos", aviat no ens caldra cap Estatut-pastera per navegar, perquè estarem en arenes movedisses. I a cada palada, ens enfonsem un pam.
En definitiva, més peix al cove pel Principat. CiU va donar la coartada a Zapatero per retallar l'Estatut del Principat. La jugada de CiU, que tornava Mas i Duran a primera línia mediàtica, va legitimar la retallada de tres quartes parts del text. CiU preparava políticament la seva arribada a la Generalitat, o això creia. Ara, el sí d'ERC legitima Zapatero i Montilla, legitima un acord inferior al que marcava un text ja de per sí esquifit. ERC consolida així la seva posició de partit de govern. O això creu ERC, perquè està per veure si els republicans acaben la legislatura, fet que no és del tot clar. És el que volien Zapatero i el PSC, tirar endavant un acord amb l'aval sobretot d'ERC. L'aval legitima el pacte. I en cada pacte hi perdem una mica més.
Resumint, un finançament inferior al que marcava un text molt rebaixat. Estem parlant de les llenties de les llenties. Les engrunes de les engrunes. D'un acord inferior a un mal text. I a més a més, sense la garantia que es compleixi, perquè com sempre les promeses del govern espanyol cal agafar-les amb pinces. Per si de cas aquest cop la ministra espanyola ja ha procurat no donar cap xifra, tot i que de fet tampoc no hauria importat, perquè Zapatero s'ha cansat de prometre i promete -i incomplir- dates, xifres i pactes amb Catalunya. Només tenim la xifra global de la quantitat "addicional" per al conjunt de territoris: 11.000 milions. I això sense tenir en compte que el govern espanyol acaba executant un nivell d'inversions molt inferior al previst, especialment quan les inversions afecten al Principat.
Aquesta és la veritable sagnia del Principat. Espanya sempre cerca retallar-li les engrunes, però enlloc de trobar-se uns polítics ferms capaços de plantar-se davant una enganyifa, sempre hi troba uns polítics disposats a legitimar-ho. És aquesta legitimació la que fa mal. En cas contrari sempre es podria esgrimir que els catalans i els seus representants polítics no accepten les molles. Però les accepten. Uns i altres, CiUs i ERCs (el PSC ja sabem que és PSOE). Legitimades doncs les engrunes i les llenties, ja no hi ha excuses que valguin. Com diu Ciutadans, que (ull) aplaudeix l'acord, aquest suposa "la fi del victimisme nacionalista". Sí, és demagògia, però hi ha part de raó. Si CiU va acceptar un Estatut que permet aquest mal acord, va legitimar un mal Estatut. I si ERC accepta aquest acord que rebaixa encara més el que diu el text estatutari, també ho legitima. Legitimat doncs Zapatero, queda poc a reclamar.
I tot plegat sense cap número real. Uns i altres fan ballar les xifres, però al final de tot ningú no sap com seran aquestes xifres els anys 2010, 2011 o 2012. Ni CiU, que ara acusa ERC de fer el que ella ha fet sempre, pactar a l'alça un mal acord. Ni ERC, que ara acusa CiU de fer el que ella ha fet sempre, plantar-se en les essències i no ser un partit de govern. Finalment, d'un text proper al concert econòmic n'hem tret la rebaixa de les rebaixes. L'oferta final, gràcies primer a CiU i després a ERC. Les molles de les molles, les engrunes de les engrunes, i tal dia farà un any. Oh, i esperem encara la retallada del Tribunal Constitucional espanyol. I demà sol. I bon temps!