El problema es a la fi del sistema, després de 28 anys de la mort de l'anterior cap de l'estat encara no hem estat capaços de superar els 40 anys de gloriosa pau, la democràcia actual només es una hereva directa de l'anterior orgànica.
L'anomenada transició democràtica només es un seguit de pactes que formalitzaren les forces polítiques de aquell moment, qualcunes d'elles ja no hi son, i d’altres no només hi son, si no que les mateixes persones que pactaren encara hi tenen influència.
Adaptaren les estructures de l'estat existent per donar-li bàsicament una imatge més combregadora per a tothom. Agafaren el vell edifici i hi posaren una capa de pintura ben gruixada sense canviar gaire el que hi havia davall. El PSOE es una d’elles, i s’adaptà perfectament a les estructures de la democràcia orgànica heretant una sèrie de posats i maneres de fer més aviat impresentables que s’han mantingut per sobre del funcionament democràtic de les institucions amb totes les reformes que vengueren després. Malgrat el deix internacionalista, transversal, republicà, etc. que figura al seu ideari, als seus dirigents encara hi romanen actituds a la “Sèrbia” que conreen aplaudiments i adhesions de tota casta i mida al centre-sud-oest peninsular i critiques a les nacions perifèriques. Penso que tant el PSOE com els seus satèl·lits federals fan el joc a la dictadura que antigament fou la seva enemiga donant espai als irracionals sentiments espanyolistament serbiosos que pots sentir a qualsevol indret de l’estat, en boca de molts. I que a qualsevol altre  lloc civilitzat del mon ningú s'atreviria a dir . . . al menys dins un àmbit de normalitat democràtica. Això és una de les anormalitats del sistema que molts lloen com a figura intocable, vull dir constitucionalment intocable.

La Rosa Diez i el seu partit igualment que altres del mateix deix son fills d'aquests sentiments arrelats a part de la societat.

El poder sigui del color que sigui encarà no accepta critiques, ni dissensions, independentment que aquestes siguin legítimes, respectuoses, etc. O ets “espanyol” o terrorista perifèric no hi ha graduació, l’estat espanyol con ens entén el poder com una dictadura de la majoria. En un mon cada vegada més interconnectat, més divers, i més intercultural, en que estam paint encara la globalització . . . resulta que el nacionalisme espanyol practicat sense embuts per totes les forces polítiques estatals, obertament, descaradament, activament, fa vergonyants els sentiments no espanyols de part de la població de l’estat, tatxant-los, fins i tot acusant-los inquisitorialment de curts de mires, tancats de mollera, antidemocràtics, xenòfobs, etc. En contrast a la pròpia posició integradora, igualitària, internacional, i tots el ismes positivistes que els ve a la boca. En relació a les pròpies actituds front al mon contraposadament a les dels nacionalismes perifèrics.

Quan el mateix fet discriminatori del rebuig de la no acceptació al pensament divers dins de l’àmbit de l’estat, fins i tot criminalitzant-lo com s’està fent. Representa en si mateix un exercici de pensament regulat l’estat vol controlar el pensament dels propis nacionals ? Hi ha molt escrit sobre l'assumpte.

Que qualcú m’expliqui quins estats actual o pretèrits ho practiquen, ò ho practicaven.

Si això es qualitat democràtica que torni venir qualcú i insisteixi en l’explicació.

Si això no fa ciutadans de primera (amb tots els drets) i ciutadans de segona (només amb part dels drets dels primers) que torni venir qualcú i m’ho torni a explicar.

A “Castilla . . .” ho tenen molt clar, ho diu perfectament el lema o la marca de la casa de la “Comunidad de Madrid”, “Madrid la suma de todos”. A Madrid sumam tots però el problema és que no hi som tots, això sintetitza un dels sentiments impresos al moll de l’ós de l’Espanya no perifèrica, que il·lustra perfectament la serbiositat de l’estat, tots estam obligats però part no contam al menys totalment.

Ens ho hauríem de fer mirar.