Pere Ribera |
diumenge, 17 de maig de 2009 | 01:05h
Fins sempre, Xesca. No t'havia conegut personalment, però sí a través del teu bloc, que he de dir que llegia molt sovint. No m'agraden els comiats i, com deia l'Ovidi Montllor, prefereixo pensar que no morim, que fem vacances. Per dir-te adéu o. millor encara, a reveure, vull dedicar-te aqeusta poesia de Vicent Andrés i Estellés:
<!--
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
Quan em
deixen al cementiri i tots se n’hagen anat.
Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n'aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré ‑potser‑ "Mare..." en veu baixa.
El record dels amics, del llum damunt la taula,
el conyac, les converses que mai no s'acabaven,
el crepuscle polsós que puja a les finestres
encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;
els records i el desig pueril de plorar.
On seran els amics? I jo els recordaré,
cadascú pel seu nom i les seues coses,
mentre vinga la nit, aquella nit primera
de mort al cementiri, de mort sense remei.
Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot?
(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)