xavierdiez |
divendres, 15 de maig de 2009 | 16:31h
La notícia de la desaparició de la Xesca
Ensenyat m'ha trasbalsat. Malauradament no ens coneixíem en persona,
tanmateix ens llegíem l'un a l'altre. Aquest any he patit la dolorosa
pèrdua de quatre il·lustres lectors que lamento; en Luis Andrés Edo,
l'Abel Paz, en Ricard Salvat, i ara la Xesca, que va tenir la
deferència d'enllaçar-me al seu blog. La Xesca era una escriptora competent, i el seu Hidroavió Apagafocs
mantenia tothora un alè literari i poètic d'una gran qualitat,
d'aquests que dignifiquen el format i permeten la consideració del bloc
com un un nou gènere literari. De fet, la lectura dels seus posts
solien tenir l'efecte de tractar de treballar amb més cura el
llenguatge i em motivaven per posar una mica de reflexió en l'aixeta a
raig de mots quan escric apressat. Realment el seu hidroavió ens
estimulava a tots a tractar d'amanyagar la llengua, un idioma dispers
per la política, aplegat a la xarxa, pròxim en les consciències.
La
pèrdua de la Xesca ens fa pensar en l'efímer dels mots i els records.
Tanmateix, com un regust a mar salada d'aquell inoblidable capvespre
d'agost, encara mantenim aquelles velles fragàncies en el record,
malgrat la tramuntana, malgrat l'hivern. Allà on siguis, Xesca,
continua inspirant-nos.
"Ulls isolats que espereu pacients esguards furtius, verds, que us deixondeixin el desconhort i que reprenguin nous rumbs vers finestres que mostrin horitzons, platges, arcs de Sant Martí i esperances"
Del meu recull "A la via Morta" L'Emboscall, Vic, 2004
Ensenyat m'ha trasbalsat. Malauradament no ens coneixíem en persona,
tanmateix ens llegíem l'un a l'altre. Aquest any he patit la dolorosa
pèrdua de quatre il·lustres lectors que lamento; en Luis Andrés Edo,
l'Abel Paz, en Ricard Salvat, i ara la Xesca, que va tenir la
deferència d'enllaçar-me al seu blog.
La Xesca era una escriptora competent, i el seu Hidroavió Apagafocs
mantenia tothora un alè literari i poètic d'una gran qualitat,
d'aquests que dignifiquen el format i permeten la consideració del bloc
com un un nou gènere literari. De fet, la lectura dels seus posts
solien tenir l'efecte de tractar de treballar amb més cura el
llenguatge i em motivaven per posar una mica de reflexió en l'aixeta a
raig de mots quan escric apressat. Realment el seu hidroavió ens
estimulava a tots a tractar d'amanyagar la llengua, un idioma dispers
per la política, aplegat a la xarxa, pròxim en les consciències.
La
pèrdua de la Xesca ens fa pensar en l'efímer dels mots i els records.
Tanmateix, com un regust a mar salada d'aquell inoblidable capvespre
d'agost, encara mantenim aquelles velles fragàncies en el record,
malgrat la tramuntana, malgrat l'hivern. Allà on siguis, Xesca,
continua inspirant-nos.
"Ulls isolats que espereu pacients
esguards furtius, verds, que us deixondeixin
el desconhort
i que reprenguin nous rumbs vers finestres
que mostrin horitzons, platges, arcs de Sant Martí
i esperances"
Del meu recull "A la via Morta" L'Emboscall, Vic, 2004