I tant que somriguí! I la frase anà dreteta al moleskine d'on l'he treta hui. No és l’única que hi és apuntada. Roma és una mina. París o Madrid també, però cal anar als barris. Com ben dius, allò que em va sobtar més fou que, a Roma, se’n trobaven un poquet per tot arreu. El "tenete duro" segurament el vaig llegir però, com les croquetes de ma mare, saben més bones quan ha passat un temps que no les has menjades i te'n torna el gust. Roma és també un poquet com les croquetes de ma mare, no tan sols perquè s’hi menge tan i tan bé: a ca ma mare i a Roma. Ara va mig agençat un post a ca l'Alfonso on parle del meu París i de la nostra Roma i hi fan competència ambdues ciutats. Va guanyant Roma, com no podia ser altrament... Com deu ser la cosa que el somriure més famós de França hagueren d’anar a buscar-lo a Itàlia? Sembla que féu començar la raça dels ritals dels quals cantava Gianmaria Testa, aquell somriure, que ha donat tant i tant a França.
El "tenete duro" segurament el vaig llegir però, com les croquetes de ma mare, saben més bones quan ha passat un temps que no les has menjades i te'n torna el gust. Roma és també un poquet com les croquetes de ma mare, no tan sols perquè s’hi menge tan i tan bé: a ca ma mare i a Roma. Ara va mig agençat un post a ca l'Alfonso on parle del meu París i de la nostra Roma i hi fan competència ambdues ciutats. Va guanyant Roma, com no podia ser altrament... Com deu ser la cosa que el somriure més famós de França hagueren d’anar a buscar-lo a Itàlia? Sembla que féu començar la raça dels ritals dels quals cantava Gianmaria Testa, aquell somriure, que ha donat tant i tant a França.