cucarella |
divendres, 29 d'abril de 2005 | 15:33h
Segons que tinc entès n'hi ha hagut dos Quico Roses. No m'han sabut dir si eren família. Ho aclariré. El més "famós", el que té més "biografia", devia tenir cap als cinquanta anys a l'acabament de la guerra, i una de les passades més cèlebres de què va ser protagonista va tenir lloc en els primers anys quaranta. Quico Roses, que vivia al carrer Sant Josep, treballava de nit de sereno i de dia de mosso d'estació. Traginava amb un carret de mà portant a sa casa les maletes dels viatgers que tornaven a Xàtiva i dels qui anaven a hostatjar-se a les fondes i els hotels. Un dia arribaren a l'estació uns viatgers que portaven una gàbia amb un lloro. Quico Roses la va carregar al capdamunt de les maletes i va enfilar cap a l'adreça que li havien donat. Tot fent camí, el lloro no parava de dir: "Un duro et donaran!". I tornava: "Un duro et donaran". Un duro, en aquell temps, era un bon pessiguet, i Quico Roses ja es delia perquè aqueixa fora la paga pel viatge. Quan va arribar a l'adreça, el propietari de les maletes li va preguntar què volia cobrar pel viatge. I a Quico Roses no se li'n va acudir una altra que dir: "Lo que diga el lloro". L'amo de les maletes va soprendre'ns per la proposta, però la va acceptar. I quan li preguntaren al lloro què li havien de donar a Quico Roses pel viatge, el lloro va respondre: "Que li donen pel cul!". Pel que fa a la "Xarito" -És més coneguda que la Xarito-, no tinc gaires notícies, però és possible que fóra alguna actiu o cantant de revista que va arribar a tenir forta anomenada. La que sí que es va dedicar durant molt anys a l'ofici de la ceba va ser la Raspa. Diuen que va desvirgar diverses generacions consecutives de xativins i dels pobles dels voltants. També diuen que provenia de família rica, tot i que no es posen d'acord si es va prostituir per despit a la seua família o perquè li agradava manxar. Quan jo tenia tretze o catorze anys -si els càculs d'edat no m'erren, primers setanta doncs-, la vaig veure vora la porta dels Escalons de la Seu. Era aleshores una dona de molta edat, prima i alta, i a tothora anava perseguida per un ramat de gossos. Vivia en el carrer que abaixa a la plaça de la Trinitat, carrer dels Canonges, crec recordar que es diu, o potser dels Capellans.
Segons que tinc entès n'hi ha hagut dos Quico Roses. No m'han sabut dir si eren família. Ho aclariré. El més "famós", el que té més "biografia", devia tenir cap als cinquanta anys a l'acabament de la guerra, i una de les passades més cèlebres de què va ser protagonista va tenir lloc en els primers anys quaranta. Quico Roses, que vivia al carrer Sant Josep, treballava de nit de sereno i de dia de mosso d'estació. Traginava amb un carret de mà portant a sa casa les maletes dels viatgers que tornaven a Xàtiva i dels qui anaven a hostatjar-se a les fondes i els hotels. Un dia arribaren a l'estació uns viatgers que portaven una gàbia amb un lloro. Quico Roses la va carregar al capdamunt de les maletes i va enfilar cap a l'adreça que li havien donat. Tot fent camí, el lloro no parava de dir: "Un duro et donaran!". I tornava: "Un duro et donaran". Un duro, en aquell temps, era un bon pessiguet, i Quico Roses ja es delia perquè aqueixa fora la paga pel viatge. Quan va arribar a l'adreça, el propietari de les maletes li va preguntar què volia cobrar pel viatge. I a Quico Roses no se li'n va acudir una altra que dir: "Lo que diga el lloro". L'amo de les maletes va soprendre'ns per la proposta, però la va acceptar. I quan li preguntaren al lloro què li havien de donar a Quico Roses pel viatge, el lloro va respondre: "Que li donen pel cul!".
Pel que fa a la "Xarito" -És més coneguda que la Xarito-, no tinc gaires notícies, però és possible que fóra alguna actiu o cantant de revista que va arribar a tenir forta anomenada. La que sí que es va dedicar durant molt anys a l'ofici de la ceba va ser la Raspa. Diuen que va desvirgar diverses generacions consecutives de xativins i dels pobles dels voltants. També diuen que provenia de família rica, tot i que no es posen d'acord si es va prostituir per despit a la seua família o perquè li agradava manxar. Quan jo tenia tretze o catorze anys -si els càculs d'edat no m'erren, primers setanta doncs-, la vaig veure vora la porta dels Escalons de la Seu. Era aleshores una dona de molta edat, prima i alta, i a tothora anava perseguida per un ramat de gossos. Vivia en el carrer que abaixa a la plaça de la Trinitat, carrer dels Canonges, crec recordar que es diu, o potser dels Capellans.