theoreia |
dimarts, 16 de desembre de 2008 | 13:00h
acabes de fer uns dels comentaris més breus de la catosfera literària, amb això hauràs acumulat un mèrit, en comparació al "poema més breu de la literatura catalana" ( que deia exactament aixi: "collons / recollons"): la diferència està en que el titol del poema era llarguíssim i contextualitzador (a la manera de Foix), però la memòria coral a voltes actua en "línies concèntriques d'enrunament", excessivament selectives i, al cap i a la fi, "mosatros" som gent que tendeix a la ponderació inclusiva,
vull precisar: Joan Margarit té poemes o, com diu Silvia, versos solts que són interessants, sobretot quan el seu cervell destil·la "consciències de la visió", però en general transmet un clima d'amargor, una atmòsfera de claudicació i unes emocions disperses de renúncia (la maduresa mal entesa: la maduresa com a col·lapse i estaborniment, almenys sobre el paper), ben poc propicis per a estimular l'energia cordial dels lectors catalanòfons; potser això té molt a veure amb el que diuen els comentaristes anònims d'aquest poema,
els meus poetes preferits són Baudelaire, Pessoa, Eliot, Ezra Pound, Sergei Esenin, i, entre els nostres salvadors, Salvador Jàfer i Salvador Espriu (molt millor, en la meua humil opinió, que Miquel Martí i Pol);
pense que un dels reptes que tenim plantejats tots nosaltres com a lectors i escriptors que intentem estar al dia és, en primer lloc, de quina manera ens emancipem del sectari paradigma cultural socialdemòcrata per anar a l'encalç d'una millor valoració del paradigma cultural del liberalisme moral (en especial dels autors liberals que van descendir a la vida i, gràcies a això, van crear amb la màxima llibertat); i, en segon lloc, com dimonis reproduïm una cultura que estiga plenament emancipada de les estretes consignes de la política ideològica del significat en general; el segon repte sembla més paradoxal i gairebé impracticable, si hom observa com està el panorama, però crec que val la pena intentar-ho, perquè els documents escrits amb voluntat artística tenen l'obligació ètica de ser documents d'humanitat omnicomprensiva i no de barbàrie jeràrquica, d'embrutiment maniqueista o d'encegament parcial;
gràcies per la vostra atenció, salutacions cordials a tothom,
acabes de fer uns dels comentaris més breus de la catosfera literària, amb això hauràs acumulat un mèrit, en comparació al "poema més breu de la literatura catalana" ( que deia exactament aixi: "collons / recollons"): la diferència està en que el titol del poema era llarguíssim i contextualitzador (a la manera de Foix), però la memòria coral a voltes actua en "línies concèntriques d'enrunament", excessivament selectives i, al cap i a la fi, "mosatros" som gent que tendeix a la ponderació inclusiva,
vull precisar: Joan Margarit té poemes o, com diu Silvia, versos solts que són interessants, sobretot quan el seu cervell destil·la "consciències de la visió", però en general transmet un clima d'amargor, una atmòsfera de claudicació i unes emocions disperses de renúncia (la maduresa mal entesa: la maduresa com a col·lapse i estaborniment, almenys sobre el paper), ben poc propicis per a estimular l'energia cordial dels lectors catalanòfons; potser això té molt a veure amb el que diuen els comentaristes anònims d'aquest poema,
els meus poetes preferits són Baudelaire, Pessoa, Eliot, Ezra Pound, Sergei Esenin, i, entre els nostres salvadors, Salvador Jàfer i Salvador Espriu (molt millor, en la meua humil opinió, que Miquel Martí i Pol);
pense que un dels reptes que tenim plantejats tots nosaltres com a lectors i escriptors que intentem estar al dia és, en primer lloc, de quina manera ens emancipem del sectari paradigma cultural socialdemòcrata per anar a l'encalç d'una millor valoració del paradigma cultural del liberalisme moral (en especial dels autors liberals que van descendir a la vida i, gràcies a això, van crear amb la màxima llibertat); i, en segon lloc, com dimonis reproduïm una cultura que estiga plenament emancipada de les estretes consignes de la política ideològica del significat en general; el segon repte sembla més paradoxal i gairebé impracticable, si hom observa com està el panorama, però crec que val la pena intentar-ho, perquè els documents escrits amb voluntat artística tenen l'obligació ètica de ser documents d'humanitat omnicomprensiva i no de barbàrie jeràrquica, d'embrutiment maniqueista o d'encegament parcial;
gràcies per la vostra atenció, salutacions cordials a tothom,