El
parlament europeu no té competències sobre educació.
Bolonya no és una llei europea: només és un
acord entre ministres. No carreguem els neulers a “la pèrfida
Europa” quan són les persones que nosaltres hem escollit les
que aplicaran (o no) aquesta reforma. L'aplicació depèn
dels estats, i dels seus governs.
A
més, la declaració
de Bolonya
NO diu res sobre privatitzar, mercantilitzar, etc. Una altra cosa és
que, aprofitant la conjuntura (reforma pedagògica a la
universitat i un dèficit crònic de finançament)
hi hagi qui vulgui comprar una parcel·la d'universitat,
seguint la “doctrina del shock”. És una possibilitat,
real, que es combat exigint millor finançament públic
a les administracions i transparència en els comptes als
rectorats. I no és Bolonya, és un atac neoliberal.
Sobre
la gratuïtat de la universitat, jo no t'he dit qui hi estigui en
desacord, sinó que és un debat interessant (i t'animo a
escriure'n un article: necessitem persones que pensin sobre quin país
volem!):si la societat no creu que l'educació superior hagi de
ser obligatòria (suposo que perquè pensa que es pot ser
un ciutadà feliç només amb la ESO...) una
persona que es guanyi la vida sense haver-hi estudiat també
l'ha de pagar? No és més just que, com al metro, la
gent pagui una part si l'utilitza?
La
gent que realment no pot pagar-se la universitat i el paràgraf
on parles de la teva situació personal van lligats: “hi ha”
beques per a transport, per a mobilitat (si llogues un pis perquè
estudies lluny de casa), per a matricula... les cometes són el
problema: realment no hi ha prou beques. Però això,
torna a no ser Bolonya, això és culpa d'Espanya (la
competència de les beques està transferida. No així
el seu finançament, cosa que fa que el traspàs sigui
una autèntica estupidesa) i del seu govern.
Sobre
si fer números és fer demagògia, extrapoles la
teva realitat a la de tota la societat, i, com et deia més
amunt, t'equivoques d'objectiu: Bolonya no fa que la Universitat
estigui més lluny de casa teva o que hi hagi menys transport
públic al lloc on vius. El problema és que el teu Estat
no creu que això sigui important.
De
l'article que cites (ja l'havia llegit! Se'n va fer ressó un
gratuït de Barcelona, i per la facultat va córrer força)
em quedo amb una frase “El cas és que, des de 1998 fins
al 2006, aquesta proporció es va multiplicar per tres, de la
mateixa manera que ho van fer les taxes universitàries
imposades pel govern laborista, i que van passar d’uns 1.400 als
4.400 euros de mitjana” Altre
cop Estat: no hi ha Bolonya per enlloc. I aquí passa el
mateix: el preu per crèdit el fixa la Generalitat.
Quan
ens vam trobar amb diversos sindicats europeus, el curs passat, es
van estranyar que hi hagués “tanta” oposició a
Bolonya. Simplement, als seus països hi tenien una renda bàsica
estudiantil o unes beques com Déu mana, les Universitats
estaven ben finançades (en força ocasions, amb un
percentatge d'inversió privada molt més gran que aquí,
i eren persones formades, crítiques...)
Completament
d'acord en què no s'ha de badar. Però les raons que
dones i el “No a Bolonya” no casen: els reus problemes no són
per culpa de Bolonya: són per culpa de l'Estat on vius.
Simplement siguem justos: “al Cèsar el què és
del Cèsar, i a Bolonya el què és de Bolonya.”
<!--
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
El
parlament europeu no té competències sobre educació.
Bolonya no és una llei europea: només és un
acord entre ministres. No carreguem els neulers a “la pèrfida
Europa” quan són les persones que nosaltres hem escollit les
que aplicaran (o no) aquesta reforma. L'aplicació depèn
dels estats, i dels seus governs.
A
més, la declaració
de Bolonya
NO diu res sobre privatitzar, mercantilitzar, etc. Una altra cosa és
que, aprofitant la conjuntura (reforma pedagògica a la
universitat i un dèficit crònic de finançament)
hi hagi qui vulgui comprar una parcel·la d'universitat,
seguint la “doctrina del shock”. És una possibilitat,
real, que es combat exigint millor finançament públic
a les administracions i transparència en els comptes als
rectorats. I no és Bolonya, és un atac neoliberal.
Sobre
la gratuïtat de la universitat, jo no t'he dit qui hi estigui en
desacord, sinó que és un debat interessant (i t'animo a
escriure'n un article: necessitem persones que pensin sobre quin país
volem!):si la societat no creu que l'educació superior hagi de
ser obligatòria (suposo que perquè pensa que es pot ser
un ciutadà feliç només amb la ESO...) una
persona que es guanyi la vida sense haver-hi estudiat també
l'ha de pagar? No és més just que, com al metro, la
gent pagui una part si l'utilitza?
La
gent que realment no pot pagar-se la universitat i el paràgraf
on parles de la teva situació personal van lligats: “hi ha”
beques per a transport, per a mobilitat (si llogues un pis perquè
estudies lluny de casa), per a matricula... les cometes són el
problema: realment no hi ha prou beques. Però això,
torna a no ser Bolonya, això és culpa d'Espanya (la
competència de les beques està transferida. No així
el seu finançament, cosa que fa que el traspàs sigui
una autèntica estupidesa) i del seu govern.
Sobre
si fer números és fer demagògia, extrapoles la
teva realitat a la de tota la societat, i, com et deia més
amunt, t'equivoques d'objectiu: Bolonya no fa que la Universitat
estigui més lluny de casa teva o que hi hagi menys transport
públic al lloc on vius. El problema és que el teu Estat
no creu que això sigui important.
De
l'article que cites (ja l'havia llegit! Se'n va fer ressó un
gratuït de Barcelona, i per la facultat va córrer força)
em quedo amb una frase “El cas és que, des de 1998 fins
al 2006, aquesta proporció es va multiplicar per tres, de la
mateixa manera que ho van fer les taxes universitàries
imposades pel govern laborista, i que van passar d’uns 1.400 als
4.400 euros de mitjana” Altre
cop Estat: no hi ha Bolonya per enlloc. I aquí passa el
mateix: el preu per crèdit el fixa la Generalitat.
Quan
ens vam trobar amb diversos sindicats europeus, el curs passat, es
van estranyar que hi hagués “tanta” oposició a
Bolonya. Simplement, als seus països hi tenien una renda bàsica
estudiantil o unes beques com Déu mana, les Universitats
estaven ben finançades (en força ocasions, amb un
percentatge d'inversió privada molt més gran que aquí,
i eren persones formades, crítiques...)
Completament
d'acord en què no s'ha de badar. Però les raons que
dones i el “No a Bolonya” no casen: els reus problemes no són
per culpa de Bolonya: són per culpa de l'Estat on vius.
Simplement siguem justos: “al Cèsar el què és
del Cèsar, i a Bolonya el què és de Bolonya.”