Quina pensada més bonica, que confirma que tot el que no es dóna es perd... La taumatúrgia dels sons en "pus bell catalanesch" donaran per una feina a temps complet, serà un diccionari esplèndid, ja ho crec!
Parlant de diccionaris, t'extrec què en diu l'Alcover-Moll, d'una paraula amb què podries pensar a rebatejar-lo, el DALC (i dir-ne, si volguessis, de la LLengua a seques, amb una petita llicència poeticoacronímica):
1. DALL (ant. escrit també day). m. Eina de diferents classes, consistent en una fulla de ganivet més o menys corbada, i amb mànec més o menys llarg. || 1. ant. Arma blanca consistent en una fulla amb tall corbada en angle recte i posada al cap d'un mànec llarg; cast. dalle. Tots quants hòmens havia en la host ab exades e ab palafangues e ab pichs e destrals e ab days, Muntaner Cròn., c. 122. Un day fet de fuya d'espasa ab son mànech sotil, doc. a. 1413 (Aguiló Dicc.). Hun dall d'armes ab lo mànech launat, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 245). Y ab darts y ses llances, y ronques, y dalls, Brama llaur. 123. || 2. Eina
formada per una fulla robusta de ferro o acer, amb tall, amb mànec buit
que es pot unir amb un mànec de fust més llarg, i que serveix per a
esbardissar, esporgar els arbres i fer llenya (Empordà, Lluçanès,
Vallès, Men.); cast. hocino, podón. Un day d'esbarzerar, doc. a. 1410 (EUC, iv, 151). Un day de romagueres, doc. a. 1410 (Alós Inv. 24). Un dayll de dues mans veyll, doc. a. 1434 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un day de sbardissar ab son mànech, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic). || 3. Fulla de la dalla (Rupit, Llofriu). || 4. Fulla de ferro que serveix per a desferrar l'obra de terrissa quan la treuen del forn (Breda). Fon.: dáʎ (Lluçanès, Vallès, Barc.); dáј (Empordà, Men.). Etim.: del llatí *dacŭlum, ‘falç’, segons Schuchardt i altres romanistes (cf. REW 2458). Gamillscheg suposa un origen gàl·lic *dalgis, ‘falç’, que no sembla prou convincent (cf. Zschr. r. Ph. xli, 583), i ens inclinem a admetre el *dacŭlum, encara que tampoc no és segur aquest ètim (cf. Wartburg FEW, iii, 3).
2. DALL m. Conjunt
d'herba d'un prat que es dalla en una vegada; especialment, La primera
dallada d'herba d'un prat, que es fa pel juliol, en oposició al redall, que
és la segona dallada i es fa pel setembre (Conflent, Cerdanya, Empordà,
Pallars). «Hi ha un bon dall d'userda» (Conflent). «D'aquest prat, el
dall és d'En Joan, i el redall és d'En Pau» (Aguiló Dicc.). «Aquest any
hem tingut bon dall» (Vilabertran). El fe de la tardor que se diu derrer dall, Agustí Secr. 173. Emporxar famosos dalls d'userda, Ruyra Parada 141. Fon.: dáʎ (pir-or., or., occ.). Etim.: derivat postverbal de dallar.
La taumatúrgia dels sons en "pus bell catalanesch" donaran per una feina a temps complet, serà un diccionari esplèndid, ja ho crec!
Parlant de diccionaris, t'extrec què en diu l'Alcover-Moll, d'una paraula amb què podries pensar a rebatejar-lo, el DALC (i dir-ne, si volguessis, de la LLengua a seques, amb una petita llicència poeticoacronímica):
1. DALL (ant. escrit també day). m.
Eina de diferents classes, consistent en una fulla de ganivet més o menys corbada, i amb mànec més o menys llarg.
|| 1. ant. Arma blanca consistent en una fulla amb tall corbada en angle recte i posada al cap d'un mànec llarg; cast. dalle. Tots quants hòmens havia en la host ab exades e ab palafangues e ab pichs e destrals e ab days, Muntaner Cròn., c. 122. Un day fet de fuya d'espasa ab son mànech sotil, doc. a. 1413 (Aguiló Dicc.). Hun dall d'armes ab lo mànech launat, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 245). Y ab darts y ses llances, y ronques, y dalls, Brama llaur. 123.
|| 2.
Eina
formada per una fulla robusta de ferro o acer, amb tall, amb mànec buit
que es pot unir amb un mànec de fust més llarg, i que serveix per a
esbardissar, esporgar els arbres i fer llenya (Empordà, Lluçanès,
Vallès, Men.); cast. hocino, podón. Un day d'esbarzerar, doc. a. 1410 (EUC, iv, 151). Un day de romagueres, doc. a. 1410 (Alós Inv. 24). Un dayll de dues mans veyll, doc. a. 1434 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un day de sbardissar ab son mànech, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic).
|| 3. Fulla de la dalla (Rupit, Llofriu).
|| 4. Fulla de ferro que serveix per a desferrar l'obra de terrissa quan la treuen del forn (Breda).
Fon.: dáʎ (Lluçanès, Vallès, Barc.); dáј (Empordà, Men.).
Etim.: del llatí *dacŭlum, ‘falç’, segons Schuchardt i altres romanistes (cf. REW 2458). Gamillscheg suposa un origen gàl·lic *dalgis, ‘falç’, que no sembla prou convincent (cf. Zschr. r. Ph. xli, 583), i ens inclinem a admetre el *dacŭlum, encara que tampoc no és segur aquest ètim (cf. Wartburg FEW, iii, 3).
2. DALL m.
Conjunt
d'herba d'un prat que es dalla en una vegada; especialment, La primera
dallada d'herba d'un prat, que es fa pel juliol, en oposició al redall, que
és la segona dallada i es fa pel setembre (Conflent, Cerdanya, Empordà,
Pallars). «Hi ha un bon dall d'userda» (Conflent). «D'aquest prat, el
dall és d'En Joan, i el redall és d'En Pau» (Aguiló Dicc.). «Aquest any
hem tingut bon dall» (Vilabertran). El fe de la tardor que se diu derrer dall, Agustí Secr. 173. Emporxar famosos dalls d'userda, Ruyra Parada 141.
Fon.: dáʎ (pir-or., or., occ.).
Etim.: derivat postverbal de dallar.
Salut i joia