El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les
restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les
autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política
regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional
dels catalans després de més de 300 anys d'ocupació, inclosos els 40 d'una
dictadura ferotge i genocida i els 30 d'una falsa democràcia fonamentada en la
impunitat dels vencedors i en el silenci i l'oblit ignominiós dels vençuts que
la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li
queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a
la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions
polítiques i militars de primer nivell.
El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del
Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les
Illes i a la Catalunya
del Nord, es troben en
un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars
de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra
promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el
fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d'Espanya i les carències
dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i
empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és
en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica.
Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva
particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa
Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics
en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.
Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del
finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i
la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i
demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la
història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país
de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors
i engalipadors.
El procés d'independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar
un procés sòlid d'independència, els quals és imprescindible que una massa
crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a
posicions independentistes:
1. El factor
polític. El fracàs del procés estatutari, que
suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la
colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un
distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l'adonar-se
de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin
tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni
forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.
2. El factor
econòmic. Els individus s'adonen del perjudici
econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies,
electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a
dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una
de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels
membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre
(Catalunya).
La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la
nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que
algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més,
Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera
oportunitat que tenia d'assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a
la independència i ens ho estan posant en safata.
Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten,
imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s'en està
presentant de treure'ns Espanya de sobre.
Els partits polítics catalans
Els representants
polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod,
Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva
equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims
resultats obtinguts en la defensa dels interessos
nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està
matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja
sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE,
el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.
Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a "la
governabilitat d'Espanya", havent permès que ens robessin tots els peixos i tots
els coves, i rematant la feina en el procés
estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes
del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de
CiU amb el seu lema electoral "Respectaran Catalunya"? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i
pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les
mateixes actituds i covardies?
I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment
Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o
interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot
d'Esquerra és el "vot de l'exigència i del compromís", que "hem
de ser forts a Madrid", de fer el cagadubtes amb el referèndum d'un
Estatut de pena i de posar l'enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent
se n'ha adonat.
S'ha d'anar molt errat políticament,
i aquest és el gran fracàs d'en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i
en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se
que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens
xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de
voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la
independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l'estat
actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts
catalans. És
senzillament el resultat d'un rumb nacional de navegació totalment equivocat.
És dins d'aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal
que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres
eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU
va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s'ha estavellat
sense remei.
Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del
màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el
33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n'ha perdut 61.000 ara al
2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l'any 2004 fins als 296.000 actuals.
ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.
Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de
CiU han anat baixant del 1.320.000 de l'any 1995 fins als 935.000 de l'any
2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels
544.000 votants de l'any 2003 fins als 416.000 de l'any 2006. ERC ha perdut
128.000 votants (el 23%) en 4 anys.
I per què aquesta
pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat
obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: "peix al cove"
(quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a
Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els
gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions
independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el
projecte de CiU. En
Mas s'ha inventat la Casa
Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no
és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara
disfressat de "sobiranisme"- una mica més
enllà sense trencar amb Espanya. L'ambigüitat nacional calculada d'en Pujol ha
estat el gran factor d'èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que
ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja,
que cada català hi veia la CDC
que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de
remuntar electoralment ja que una part molt
significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans
del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre
grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a
Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no
ho ha fet mai no s'enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar
vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del
Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el
guisat no agradarà ningú.
En el cas d'ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou
disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de
forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i
només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se'ls ha enfonsat
la botigueta. Mai
s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció
política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar
que els responsables d'aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen
encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus
clients, els seus votants, són idiotes i s'ho empassarien tot. Ja en porten
350.000 de perduts, i restant.
El
camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a
Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran
robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els
nostres representants polítics s'ho empassen sense ni piular com han vingut
fent fins al dia d'avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid
només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a
redreçar el futur del nostre país.
EL PAÍS ENS FALLA
PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA
CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I
UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT
I PLENITUD COM A POBLE.
Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d'independència (i
cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem
Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a
la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als
jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i
construïm el nostre propi Estat per a recuperar l'orgull de ser catalans i
persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i
pròsper.
I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant
al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on
dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació
de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per
les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos
d'ERC i Convergència que no han canviat absolutament res?
Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a
l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el
vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que
l'espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest
projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt
evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en
José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I
que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.
Cal que tots
aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants,
sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i
espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i
finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest
procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o
la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i
gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que
ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú
es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres
polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o
no.
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la
balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats calculades
(CiU) i les falses equidistàncies calculades (ERC) no són més que formes
d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals.
Ells fan comèdia, nosaltres no! em refereixo als independentistes radicalment convençuts i determinats de www.catalunyaaccio.org
A Itàlia van votar Berlusconi i enlloc de seriositat i seguretat aquest malfactor els dóna de moment hombra de repressió.
A més de Poble cal que siguem intel·ligents i clarividents, però la naturalesa humana tendeix a autoenganyar-se i a fer cas dels malfactors.
-----------------
http://www.catalunyaaccio.org/elnord/josepcastany/2008/07/estem-arribant-al-final.html
30
juliol 2008
Estem arribant al final
Espanya
El passat 9 de març del 2008 els espanyols van decidir qui governaria les
restes del seu imperi. Aquesta olla de grills anomenada l'Espanya de les
autonomies, invent polític espanyol patrocinat per la classe política
regionalista catalana, que no ha aconseguit acabar encara amb el geni nacional
dels catalans després de més de 300 anys d'ocupació, inclosos els 40 d'una
dictadura ferotge i genocida i els 30 d'una falsa democràcia fonamentada en la
impunitat dels vencedors i en el silenci i l'oblit ignominiós dels vençuts que
la van pactar. Dic restes perquè a l'Estat espanyol, històricament parlant, li
queden quatres dies mal comptats abans no rebenti per tots costats. I això, a
la resta del planeta ho saben, especialment els poders i institucions
polítiques i militars de primer nivell.
El catalans
Els catalans del Principat de Catalunya, vull dir els nacionalment catalans del
Principat de Catalunya perquè de catalans també n'hi ha al País Valencià, a les
Illes i a la Catalunya
del Nord, es troben en
un procés de divorci profund amb Espanya. Centenars
de milers de confiats catalans que vivien el somni de Pujolàndia (la terra
promesa de l'encaix) han despertat al viure en directe, dia sí dia també, el
fracàs del procés estatutari, les vexacions per part d'Espanya i les carències
dels nostres serveis i infraestructures que alteren la nostra vida quotidiana i
empobreixen el nostre benestar. S'han adonat que a Espanya no ens hi volen si no és
en base a una relació de submissió nacional i espoliació econòmica.
Hem tardat 30 anys, però afortunadament molts catalans ja estan acabant la seva
particular travessa del desert i estan descobrint la gran mentida que representa
Espanya per als catalans i la gran fallida dels nostres representants polítics
en la defensa dels nostres interessos nacionals i econòmics.
Per a acabar aquesta travessa del desert ja només queda el fracàs del
finançament (sense diners no hi ha polítiques socials ni inversions de futur) i
la sentència d'això que els espanyols, fent-se passar per gent moderna i
demòcrata, en diuen el Tribunal Constitucional. No és que vulgui ser negatiu. És senzillament l'evidència de la
història i el coneixement del què és Espanya: en la seva gran majoria un país
de cafres i mesquins que sempre han estat governats per inquisidors, dictadors
i engalipadors.
El procés d'independència
Ara ja tenim damunt la taula els dos components bàsics necessaris per a iniciar
un procés sòlid d'independència, els quals és imprescindible que una massa
crítica de la població percebi en la seva pròpia pell per tal que avancin cap a
posicions independentistes:
1. El factor
polític. El fracàs del procés estatutari, que
suposava un replantejament profund de les relacions entre Catalunya (la
colònia) i el govern central (la metròpoli), ha generat entre molts catalans un
distanciament, un allunyament, un rebuig envers Espanya, i sobretot l'adonar-se
de que no ens volen ni ens respecten. No és que tots els catalans s'hagin
tornat independentistes de cop, però sí que molts han vist que aquest matrimoni
forçat no té futur. És el primer pas per al divorci.
2. El factor
econòmic. Els individus s'adonen del perjudici
econòmic personal i directe que els suposa pertànyer a Espanya: rodalies,
electricitat, aigua, manca d'infraestructures, sanitat, educació, etc. És a
dir, no només el matrimoni no funciona ni hi ha convivència, sinó que a més una
de les parts en surt econòmicament molt perjudicada. Més ben dit: un dels
membres del matrimoni (Espanya) viu de l'esforç i del treball de l'altre
(Catalunya).
La darrera enquesta de la UOC confirma aquesta sentiment favorable a la
nostra independència que ja dibuixaven enquestes anteriors. Ara només cal que
algú canalitzi aquest sentiment creixent i lideri aquest procés. A més,
Espanya, amb la seva forma barroera i insultant de fer, està dinamitant la darrera
oportunitat que tenia d'assimilar Catalunya a Espanya. Ens està empenyent cap a
la independència i ens ho estan posant en safata.
Seríem indignes dels nostres avantpassats i del nostre futur, i si em permeten,
imbècils sense remei, si no aprofitem aquesta ocasió històrica que s'en està
presentant de treure'ns Espanya de sobre.
Els partits polítics catalans
Els representants
polítics del Principat de Catalunya (des d'en Pujol, Mas i Duran, fins a en Carod,
Puigcercós i Ridao) ja han demostrat per activa i per passiva la seva
equivocada estratègia, la seva ridícula força negociadora i els pèssims
resultats obtinguts en la defensa dels interessos
nacionals dels catalans, incapaços de trencar la situació colonial que està
matant l'ànima del nostre poble i que ens empobreix econòmicament. PSC i PP ja
sabem per a qui treballen. El PSC són els fidels i complidors lacais del PSOE,
el seu amo, i el PPC són uns patètics comparses del PP.
Després de tenir durant 30 anys diputats a Madrid donant suport a "la
governabilitat d'Espanya", havent permès que ens robessin tots els peixos i tots
els coves, i rematant la feina en el procés
estatutari amb el seu galdós paper pactant finalment amb en Zapatero a esquenes
del Parlament, quina credibilitat podien merèixer els líders regionalistes de
CiU amb el seu lema electoral "Respectaran Catalunya"? No van aconseguir que ens respectessin en 30 anys i
pretenien aconseguir-ho ara sense canviar res? Amb les
mateixes actituds i covardies?
I quina confiança ens podien merèixer els líders d'Esquerra (actualment
Esquerra Socialista de Catalunya), després de donar suport ingènuament (o
interessadament) a en Zapatero i els seus pressupostos, dient que el vot
d'Esquerra és el "vot de l'exigència i del compromís", que "hem
de ser forts a Madrid", de fer el cagadubtes amb el referèndum d'un
Estatut de pena i de posar l'enemic dins de casa (el PSOE) per segona vegada? Se'n foten sense escrúpols de tots nosaltres i molta gent
se n'ha adonat.
S'ha d'anar molt errat políticament,
i aquest és el gran fracàs d'en Jordi Pujol (en Maragall, en Carod i
en Puigcercós no passen de ser una trista ombra del pujolisme) per a pensar-se
que és compatible el progrés de Catalunya mentre ens encaixem a Espanya i ens
xuclen l'ànima i la sang. Si a aquests 23 anys de
voler-nos encaixar a Espanya hi afegim els 5 d'ERC de construir la
independència via PSC (que és com dir via PSOE) que ningú s'estranyi de l'estat
actual de la nostra nació i del gran desencís i decepció que senten molts
catalans. És
senzillament el resultat d'un rumb nacional de navegació totalment equivocat.
És dins d'aquest procés històric de divorci profund i amb perspectiva temporal
que cal interpretar els resultats electorals de CiU i ERC a les darreres
eleccions espanyoles del 9 de març del 2008. Si no, no entendrem com és que CiU
va perdent vots a cada contesa electoral i no es recupera i ERC s'ha estavellat
sense remei.
Des de 1996 els votants de CiU a les eleccions espanyoles han anat baixant del
màxim de 1.165.000 fins als 774.000 actuals. CiU ha perdut 391.000 votants (el
33%) en 12 anys. En van perdre 135.000 el 2004 i n'ha perdut 61.000 ara al
2008. ERC ha baixat del màxim de 652.000 l'any 2004 fins als 296.000 actuals.
ERC ha perdut 356.000 votants (el 54%) només en 4 anys.
Si observem els resultats de les eleccions catalanes veurem que els votants de
CiU han anat baixant del 1.320.000 de l'any 1995 fins als 935.000 de l'any
2006. CiU ha perdut 385.000 votants (el 29%) en 11 anys. ERC ha baixat dels
544.000 votants de l'any 2003 fins als 416.000 de l'any 2006. ERC ha perdut
128.000 votants (el 23%) en 4 anys.
I per què aquesta
pèrdua de vots? El projecte de CiU ha quedat
obsolet, fora de moda. És el mateix de fa 30 anys: "peix al cove"
(quan els resultats diuen el contrari), anar fent i no aixequem la veu que a
Espanya s'emprenyen. Ja no fa pujar les vendes de la botigueta convergent i els
gustos de molts militants i votants convergents han evolucionat cap a posicions
independentistes. Volen més país que el que els proporciona actualment el
projecte de CiU. En
Mas s'ha inventat la Casa
Gran del Catalanisme i la refundació del catalanisme que no
és altra cosa que estirar el xiclet pujolista -el regionalisme de sempre ara
disfressat de "sobiranisme"- una mica més
enllà sense trencar amb Espanya. L'ambigüitat nacional calculada d'en Pujol ha
estat el gran factor d'èxit de CDC durant 23 anys. Va construir un miratge que
ha permès que molts catalans hi veiessin el que cadascú hi volia veure, vaja,
que cada català hi veia la CDC
que a ell li agradava. El problema és que aquesta mateixa ambigüitat és la que els privarà de
remuntar electoralment ja que una part molt
significativa del seus votants i exvotants demana més definició nacional als capitans
del vaixell, i aquests no volen definir-se nacionalment perquè hi ha un altre
grup de capitans, militants i votants que volen encaixar-se encara més a
Espanya. Si CiU es defineix, el vaixell es parteix en dos. Com que CiU no es definirà perquè no
ho ha fet mai no s'enfonsarà com ERC, però seguirà a la deriva sense recuperar
vots mentre intenta fabricar l'Olla Gran del
Catalanisme que de tanta mescla d'ingredients que hi vol posar al final el
guisat no agradarà ningú.
En el cas d'ERC, els clients van comprar il·lusionats un vestit amb un nou
disseny independentista. Feia temps que el desitjaven i les vendes van pujar de
forma molt important. El nou disseny ha estat un frau en tots els aspectes i
només en 4 anys han perdut compradors de forma estrepitosa i se'ls ha enfonsat
la botigueta. Mai
s'havia vist tanta incoherència entre un discurs polític i la seva acció
política. Fa riure, de patètic que resulta, pensar
que els responsables d'aquest desastre, en Carod i en Puigcercós, pretenen
encapçalar la renovació del projecte. Segur que es devien pensar que els seus
clients, els seus votants, són idiotes i s'ho empassarien tot. Ja en porten
350.000 de perduts, i restant.
El
camí a seguir sempre ha estat clar
La nació catalana no millorarà mai enviant diputats a
Espanya. Els governs de Madrid ens seguiran
robant com fins ara i la nostra ànima nacional se seguirà apagant mentre els
nostres representants polítics s'ho empassen sense ni piular com han vingut
fent fins al dia d'avui. Com més aviat entenguem que aquest no és el camí, que pertànyer a Espanya i anar a Madrid
només ens pot portar misèria espiritual i econòmica, més aviat començarem a
redreçar el futur del nostre país.
EL PAÍS ENS FALLA
PER DALT, PEL LIDERATGE POLÍTIC, PER L'ESTAT MAJOR. CAL SUBSTITUIR LA INEFICAÇ I OBSOLETA
CLASSE POLÍTICA. I CAL TENIR CLAR QUE NOMÉS LA INDEPENDÈNCIA I
UNA REGENERACIÓ POLÍTICA I NACIONAL PROFUNDA ENS PODEN GARANTIR LA NOSTRA PROSPERITAT
I PLENITUD COM A POBLE.
Ara només cal un projecte polític que lideri aquest procés d'independència (i
cap dels que hi ha al Parlament serveix per a aquesta tasca), que engeguem
Espanya a fer punyetes tal com deia una de les pancartes de Catalunya Acció a
la manifestació independentista de l'1 de desembre del 2007, i que anem als
jutjats a signar el divorci, és a dir, que declarem la nostra Independència i
construïm el nostre propi Estat per a recuperar l'orgull de ser catalans i
persones lliures, que és el primer pas per a poder tenir un futur digne i
pròsper.
I com ha de ser aquest projecte polític ara que molts catalans estan arribant
al final de la travessa del desert? Ara que els catalans ja no tenen on
dipositar la seva esperança que ha anat passant pel Parlament amb l'aprovació
de l'Estatut, pel propi Estatut, pels partits polítics que ens representen, per
les plataformes i entitats i que darrerament la van dipositar en els congressos
d'ERC i Convergència que no han canviat absolutament res?
Ara que molts catalans després de la victòria de la "horda roja" a
l'Eurocopa, el manifest i la campanya "por una lengua común", el
vergonyós finançament que es pactarà es senten vençuts i tenen la sensació que
l'espanyolisme ens ha entrat a la trinxera després de 30 anys? La resposta de com ha de ser aquest
projecte polític que lideri la nostra independència és molt senzilla i molt
evident, i en el moment oportú la desvetllarem. En Jordi Pujol la coneix i en
José Montilla també. Per això els preocupa i per això intenten frenar-la. I
que ningú es despisti pensant que pot ser ERC.
Cal que tots
aquells catalans adults que no vulguin viure en la ingenuïtat dels infants,
sàpiguen que anem cap a un procés de polarització nacional entre catalans i
espanyols (independentistes contra unionistes), de conflicte institucional i
finalment de trencament de la legalitat jurídica vigent. El que farà que aquest
procés acabi d'una manera o una altra, és a dir, a la iugoslava (a hòsties) o
la catalana del segle XXI (sense hòsties) depèn totalment de qui i com lideri i
gestioni aquest procés de trencament. Ara bé, que
ningú dubti que aquest procés de divorci i trencament s'ha iniciat i que ningú
es pensi que per no fer res i fer veure que no passa res (com fan els nostres
polítics) no passarà res. Al contrari, el procés de trencament ara ja és irreversible, volguem o
no.
I la qüestió cabdal és què pensem fer cadascun de nosaltres per a inclinar la
balança del costat que ens convé, perquè les falses ambigüitats calculades
(CiU) i les falses equidistàncies calculades (ERC) no són més que formes
d'amagar la mentida i els inconfessables interessos personals.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
30 juliol 2008, Barcelona (El Barcelonès)
Altres articles relacionats:
ERC ha mort. Que descansi en pau. (17
març 2008)
Per què passa tot el que està
passant? (10 febrer 2007)
Nota: La foto dels polítics és real, no és un muntatge. Així van aparèixer en
un programa de televisió.