josep de València |
dimarts, 28 de febrer de 2006 | 01:21h
Al regne de València pels volts de 1510:
Les classes mitjanes dirigien els gremis, però adveniment de l'Edat Moderna la indústria artesana havia quedat antiquada, i el corporativisme gremial l'amenaçava amb la força molt superior del capital, amb el seu principi de lliure competència. En la societat estructurada a la manera mediaeval tothom tenia el seu paper dins de l'orde social, i si l'individu no era lliure, tampoc no s'hi trobava sol ni aïllat, car, a canvi de la manca de llibertat rebia seguretat. Ara, però, el capitalisme i el renaixemen, produïen la despersonalització de les relacions humanes i un indivudu insolidari afectava totes les esferes de l'activitat dels homes. Tal evolució mental i econòmica significava més explotació, més empovbriment i més desdeny, per a les masses pobres urbanes, que perdien el seu status tradicional, i hi havia, de retruc, d'aguditzar l'aversió dels petits burgesos i dels menestrals contra l'ociosa noblesa, que no pagava impostos i contribucions.
La situació social es complicava molt si pensem que gran part del proletariat rural valencià fóra serfs moros , que encara llavors era una minoria ètnico-religiosa de tipus colonial, que avorria els plebeus cristians, molt perjudicats per la competència laboral que els feia.
Els moros del Regne de València- mudèjars- hi constituïen una societat fel·làh, sense a penes classe selecta i dirigent, ja que els únics defensors -gens desinteressats- de la qual foren els seus propis senyors.
La nova estructura de la societat del renaixement, capitalista, aristocratitzant i individualista, feia irreductible l'oposició entre els serf moros sense drets legals, a mercé de l'aristocràcia terratinent, i els mestres i macips urbans, arrecerats pels privilegis gremials i municipals.
El desenvolupament del capitalisme havia obligat els nobles a esdevenir clients del monarca, i la unió entre les corones d'Aragó i Castella, amb el subsegüent engrandiment del sobirà, els féu tornar cortesans. Però si d'una banda havia perdut prerrogatives en sotmetre's al rei, per l'altra, l'aristocràcia augmentava considerablement llur poder a despese de la classe mitjana. Com que el govern de la Ciutat de Valènciael dominava ,llavors, la noblesa, els Jurats no posaven ja, com abans, cap fre al luxe ostentós ni a la depravació moral que caracteritzaven l'hedonisme del Renaixement. La superbiosa aristocràcia valenciana lluïa, amb fastuosa arrogància, als espectaculars jocs d'armes que feien als rengs que es bastien a la plaça del mercat i al riu (la rambla).
Com que el poble tenia armes i estava organitzat militarment, la crisi social no podia trigar a esclatar. Ja que, des de la pèrdua del domini cristià del MEDITERRANI, després de presa caiguda de Bizanci a mans del Turcs (1454), hi havia deixat la costa valenciana exposada a le sincursions dels pirates d'Alger, i el poble, amb la lògica elemental, acusava els moros indígenes de complicitat amb els moros assaltats. Encara a València i a Eivissa tenim una dita que fa així: febreret el curt, mata més gent que el turc.
El rei Ferran impressionat pel saqueig de Cullera pel corsari Barbarrossa, l'any 1503, autoritzà l'armament dels gremis valencians, per tal de que cooperassen a la defensa del Regne, és a dir, el poble valencià hi havia estat armat legalment, i de quan en quan feien "alardos" (recorda les festes de moros i cristians) i parades militars, els quals refermaven la consciència classista de la seua força.. Catalans de València, de Mallorca i del Principat col·laboraren en expedicions nordafricanes de Ferran, però aquella política expansionista no continuà, pels afers de la nova Amèrica.I aviat començaren els atacs dels corsaris: l'any 1518 Barbarrossa saquejà Xilxes (la Plana Baixa) i impugnà repetidament Dénia i Alacant. L'arquitectura mig amagada de les Marines i Eivissa té el seu origen en aquesta causa.
Les calamitats públiques s'acumulaven. L'any 1516 la ciutat havia patit una esggarrifosa inundació per una de les majors riudes del Túria, i l'any 1519, la pesta fuetejava la ciutat, que els poderosos i les autoritat havien abandonat amb frisança. El clamor popular, atiat pels frares, hi veia càstigs divins per la immoralitat públicaque els dirigents toleraven.
El Llibre de Memòries en el dia 22 de juliol diu:
"Predicant en la Seu....el mestre Castanyolí, frare de preïcadors, dix que los pecats dels hòmens,, Déu invia pestilències, guerres e fam, i que a ses orelles era arribat un pecat molt infandíssim.....per on Déu se tenia per molt offés, perquè ell sabia que certes persones usaven lo pecat de sodsomia, i essent avisats los Officials, no los castigaven."
L'avalot esclatà el diumenge següent, 7 d'agost, en que la plebs immolà un flequer tonsurat acusat de sodomia, que les auroritats eclesiàstiues hagueren de cedir-li, per a evfitar que fos assaltada la Seu, on aquell estava refugiat.
El Virrei en Cabanilles tornà precipitadament a la ciutat, però els esdevimentsrevfolucionaris, iniciats amb aquell fet insignificant, es precipitarn vertiginosament:
Lo poble, vist que lo Governador se posava a pendre informacions del cas, recelant que fossen castigats per lo comportament de la Seu, tenint sos ànimos mals i ab pijors pensaments, ab motiu que la Ciutat estava en gran perill- per ésser fora los cavallers i la gent honrada- que los moros del Regne ab los de la mar no es lligassen i no fessen en la Ciutat algun gran mal.......Llavors, los paraires, los Velluters i Teixidors- que són los tres majors Officis de l Ciutat- ajustaren-se i adeenaren-se (sic).......I d'allí vingué que ....feren alardo amb ses banderes de guerra, atambors i pífanos (?) ....i aprés los sabaters....I d'allí avant, tots los Officis feren capitans i alferis i atambores, i tots feren mostra, ab motiu que es feia en servei del rei i per a guardar l Ciutat i per fortificar la Justícia contra cavallers........Llavors inventaren los Tretze , que foren los conservadors de la Germania.
A la primeria d'octubre en un aplec dels síndics tingut a la casa de la confraria de sant Jordi, es constituí la "Germania" dels gremis en armes. En fou l'ànimador i primer cap en Johan Llorenç, un vell paraire amb molt d eseny i bastants lectures, que era partidari de la doctrina burgesa d'en francesc Eiximinis, i propugnava per a València una constritució comunal a l'estil de les de VENÈCIA o GÈNOVA. De dirigir la Germania fou encarregada la junta dels Tretze - nombre establert en memòria de Jesucrist i els dotze apòstols-, quatre dels síndics eren permanents- paraires, velluters, teixidors i llauradors- i els nou rerstants serien designants per rotació anual entre els altres gremis.
Al regne de València pels volts de 1510:
Les classes mitjanes dirigien els gremis, però adveniment de l'Edat Moderna la indústria artesana havia quedat antiquada, i el corporativisme gremial l'amenaçava amb la força molt superior del capital, amb el seu principi de lliure competència. En la societat estructurada a la manera mediaeval tothom tenia el seu paper dins de l'orde social, i si l'individu no era lliure, tampoc no s'hi trobava sol ni aïllat, car, a canvi de la manca de llibertat rebia seguretat. Ara, però, el capitalisme i el renaixemen, produïen la despersonalització de les relacions humanes i un indivudu insolidari afectava totes les esferes de l'activitat dels homes. Tal evolució mental i econòmica significava més explotació, més empovbriment i més desdeny, per a les masses pobres urbanes, que perdien el seu status tradicional, i hi havia, de retruc, d'aguditzar l'aversió dels petits burgesos i dels menestrals contra l'ociosa noblesa, que no pagava impostos i contribucions.
La situació social es complicava molt si pensem que gran part del proletariat rural valencià fóra serfs moros , que encara llavors era una minoria ètnico-religiosa de tipus colonial, que avorria els plebeus cristians, molt perjudicats per la competència laboral que els feia.
Els moros del Regne de València- mudèjars- hi constituïen una societat fel·làh, sense a penes classe selecta i dirigent, ja que els únics defensors -gens desinteressats- de la qual foren els seus propis senyors.
La nova estructura de la societat del renaixement, capitalista, aristocratitzant i individualista, feia irreductible l'oposició entre els serf moros sense drets legals, a mercé de l'aristocràcia terratinent, i els mestres i macips urbans, arrecerats pels privilegis gremials i municipals.
El desenvolupament del capitalisme havia obligat els nobles a esdevenir clients del monarca, i la unió entre les corones d'Aragó i Castella, amb el subsegüent engrandiment del sobirà, els féu tornar cortesans. Però si d'una banda havia perdut prerrogatives en sotmetre's al rei, per l'altra, l'aristocràcia augmentava considerablement llur poder a despese de la classe mitjana. Com que el govern de la Ciutat de Valènciael dominava ,llavors, la noblesa, els Jurats no posaven ja, com abans, cap fre al luxe ostentós ni a la depravació moral que caracteritzaven l'hedonisme del Renaixement. La superbiosa aristocràcia valenciana lluïa, amb fastuosa arrogància, als espectaculars jocs d'armes que feien als rengs que es bastien a la plaça del mercat i al riu (la rambla).
Com que el poble tenia armes i estava organitzat militarment, la crisi social no podia trigar a esclatar. Ja que, des de la pèrdua del domini cristià del MEDITERRANI, després de presa caiguda de Bizanci a mans del Turcs (1454), hi havia deixat la costa valenciana exposada a le sincursions dels pirates d'Alger, i el poble, amb la lògica elemental, acusava els moros indígenes de complicitat amb els moros assaltats. Encara a València i a Eivissa tenim una dita que fa així: febreret el curt, mata més gent que el turc.
El rei Ferran impressionat pel saqueig de Cullera pel corsari Barbarrossa, l'any 1503, autoritzà l'armament dels gremis valencians, per tal de que cooperassen a la defensa del Regne, és a dir, el poble valencià hi havia estat armat legalment, i de quan en quan feien "alardos" (recorda les festes de moros i cristians) i parades militars, els quals refermaven la consciència classista de la seua força.. Catalans de València, de Mallorca i del Principat col·laboraren en expedicions nordafricanes de Ferran, però aquella política expansionista no continuà, pels afers de la nova Amèrica.I aviat començaren els atacs dels corsaris: l'any 1518 Barbarrossa saquejà Xilxes (la Plana Baixa) i impugnà repetidament Dénia i Alacant. L'arquitectura mig amagada de les Marines i Eivissa té el seu origen en aquesta causa.
Les calamitats públiques s'acumulaven. L'any 1516 la ciutat havia patit una esggarrifosa inundació per una de les majors riudes del Túria, i l'any 1519, la pesta fuetejava la ciutat, que els poderosos i les autoritat havien abandonat amb frisança. El clamor popular, atiat pels frares, hi veia càstigs divins per la immoralitat públicaque els dirigents toleraven.
El Llibre de Memòries en el dia 22 de juliol diu:
"Predicant en la Seu....el mestre Castanyolí, frare de preïcadors, dix que los pecats dels hòmens,, Déu invia pestilències, guerres e fam, i que a ses orelles era arribat un pecat molt infandíssim.....per on Déu se tenia per molt offés, perquè ell sabia que certes persones usaven lo pecat de sodsomia, i essent avisats los Officials, no los castigaven."
L'avalot esclatà el diumenge següent, 7 d'agost, en que la plebs immolà un flequer tonsurat acusat de sodomia, que les auroritats eclesiàstiues hagueren de cedir-li, per a evfitar que fos assaltada la Seu, on aquell estava refugiat.
El Virrei en Cabanilles tornà precipitadament a la ciutat, però els esdevimentsrevfolucionaris, iniciats amb aquell fet insignificant, es precipitarn vertiginosament:
Lo poble, vist que lo Governador se posava a pendre informacions del cas, recelant que fossen castigats per lo comportament de la Seu, tenint sos ànimos mals i ab pijors pensaments, ab motiu que la Ciutat estava en gran perill- per ésser fora los cavallers i la gent honrada- que los moros del Regne ab los de la mar no es lligassen i no fessen en la Ciutat algun gran mal.......Llavors, los paraires, los Velluters i Teixidors- que són los tres majors Officis de l Ciutat- ajustaren-se i adeenaren-se (sic).......I d'allí vingué que ....feren alardo amb ses banderes de guerra, atambors i pífanos (?) ....i aprés los sabaters....I d'allí avant, tots los Officis feren capitans i alferis i atambores, i tots feren mostra, ab motiu que es feia en servei del rei i per a guardar l Ciutat i per fortificar la Justícia contra cavallers........Llavors inventaren los Tretze , que foren los conservadors de la Germania.
A la primeria d'octubre en un aplec dels síndics tingut a la casa de la confraria de sant Jordi, es constituí la "Germania" dels gremis en armes. En fou l'ànimador i primer cap en Johan Llorenç, un vell paraire amb molt d eseny i bastants lectures, que era partidari de la doctrina burgesa d'en francesc Eiximinis, i propugnava per a València una constritució comunal a l'estil de les de VENÈCIA o GÈNOVA. De dirigir la Germania fou encarregada la junta dels Tretze - nombre establert en memòria de Jesucrist i els dotze apòstols-, quatre dels síndics eren permanents- paraires, velluters, teixidors i llauradors- i els nou rerstants serien designants per rotació anual entre els altres gremis.
To be continued...........................