Disculpa'm, siguis qui siguis, si en altres ocasions no t'he respost. A vegades, conèixer o reconèixer qui signa un comentari pot ajudar. Em preguntes si continuo defensant un pacte d'ERC amb el PSC i et responc que continuo pensant que ERC va fer el que havia de fer formant el segon tripartit. Ara, vista la resposta d'un sector de la militància i dels votants, és evident que un tercer tripartit és poc convenient. Diguem-ho així i deixem-ho aquí. Però em sento molt frustrat de no haver aconseguit que s'entengui la meva posició: no volia un pacte amb el PSC perquè me'ls estimi especialment o perquè em caiguin més simpàtics que els de CiU o els del PP. El volia perquè entenc que encetar un pols amb ells, quan ells són un partit vell i ERC és un partit jove; quan ells tenen unes tensions amb Madrid que se'ls giren en contra, etc., etc., era la millor manera de fer l'assalt final a la majoria parlamentària independentista.
Si, en lloc de posar en circulació idees del tipus "no es pot fer president Montilla", "no es pot regalar el govern al PSC", "no es pot governar amb els enemics", etc.; si en lloc d'autoflagel·lar-nos perquè hi ha o deixa d'haver-hi una bandera haguéssim tingut l'habilitat de veure fins a quin punt governar amb independentistes pot desgastar un partit com el PSC, les coses haurien anat d'una altra manera.
Jo no sé si farem marrada o drecera canviant de model. A mi em semblava que el cos a cos amb el PSC era millor que no el cordó. Tindrem ocasió de veure com van les coses.
Finalment em demanes amb qui estic. I la resposta és fàcil: amb ERC. Guanyi qui guanyi, encara que sigui amb algun punt de desacord, sempre tindrà el meu suport com a independentista. Penso que cal no perdre de vista això més enllà dels personalismes.
Em preguntes si continuo defensant un pacte d'ERC amb el PSC i et responc que continuo pensant que ERC va fer el que havia de fer formant el segon tripartit. Ara, vista la resposta d'un sector de la militància i dels votants, és evident que un tercer tripartit és poc convenient. Diguem-ho així i deixem-ho aquí. Però em sento molt frustrat de no haver aconseguit que s'entengui la meva posició: no volia un pacte amb el PSC perquè me'ls estimi especialment o perquè em caiguin més simpàtics que els de CiU o els del PP. El volia perquè entenc que encetar un pols amb ells, quan ells són un partit vell i ERC és un partit jove; quan ells tenen unes tensions amb Madrid que se'ls giren en contra, etc., etc., era la millor manera de fer l'assalt final a la majoria parlamentària independentista.
Si, en lloc de posar en circulació idees del tipus "no es pot fer president Montilla", "no es pot regalar el govern al PSC", "no es pot governar amb els enemics", etc.; si en lloc d'autoflagel·lar-nos perquè hi ha o deixa d'haver-hi una bandera haguéssim tingut l'habilitat de veure fins a quin punt governar amb independentistes pot desgastar un partit com el PSC, les coses haurien anat d'una altra manera.
Jo no sé si farem marrada o drecera canviant de model. A mi em semblava que el cos a cos amb el PSC era millor que no el cordó. Tindrem ocasió de veure com van les coses.
Finalment em demanes amb qui estic. I la resposta és fàcil: amb ERC. Guanyi qui guanyi, encara que sigui amb algun punt de desacord, sempre tindrà el meu suport com a independentista. Penso que cal no perdre de vista això més enllà dels personalismes.