Jack Monterey |
dimarts, 18 de març de 2008 | 18:17h
Xavier,
D'acord en diversos punts excepte un: "El problema és que els nostres comercials, cansats de no tenir vendes a la zona, vulguin canviar d'estratègia quan encara no s'ha consolidat aquesta." Si això vol dir que s'ha de persistir en el pacte amb el PSC, crec que no necessàriament. L'estratègia potser no s'ha consolidat del tot, però això que l'independentisme ja no sigui vist com "el papu" a certs sectors de la societat catalana ja s'ha aconseguit prou. A partir d'ara, i com a norma, Esquerra hauria de negociar tenint en compte coincidències programàtiques, i sí, també, com indiques en aquest article, possibles efectes socials dels pactes.
Molts dels beneficis socials del pacte amb el PSC, des del meu punt de vista, ja estan aconseguits. Un que no esmentes és el de fer Montilla president: es va desactivar de forma contundent el mite del "català racista", aplicat especialment als independentistes, que consistia a dir que només famílies amb cognoms catalans podien tenir accés a la Presidència. No ho hem sentit més, oi? És clar, perquè seria absurd dir-ho ara. Ha quedat clar que dir-se José Montilla i ser nascut a Iznájar no és cap impediment per ser president del nostre país, i això quedarà en la ment del que sovint anomeno "la Catalunya espanyola" (o simplement la castellanoparlant, que no és exactament el mateix); ara bé, és evident que aquesta no és raó suficient per pactar amb algú, tot i que un cop s'ha fet cal no perdre de vista els efectes positius que això té, com tu indiques.
En el seu moment em va semblar bé que el Carod digués que no li agradava allò de CiU + ERC = Catalunya, en primer lloc perquè no és veritat i en segon lloc perquè el pacta amb el PSC desactivava la formació de dos blocs (catalanista vs. espanyolista) a l'estil del País Basc en l'època del Pla Ibarretxe. Ara bé, això no vol dir que Esquerra hagi de persistir tant sí com no en aquesta estartègia. Això seria limitar-se com ho ha fet fins ara Iniciativa. El bloc espanyolista a Catalunya pot estar entenent la idea (o absorvint-la de mica en mica) que en una Catalunya independent podran sentir-se tan espanyols com vulguin, però que com a catalans el negoci que Espanya els ofereix els és tant ruïnós com als que ens sentim només catalans.
Tal com vaig dir en comentaris anteriors, al pacte amb el PSC en sí no li veig un problema, sinó al canvi d'actitud d'Esquerra, a la pèrdua de perfil, de claredat en les premisses de què es parteix. Partint de la claredat dels propis plantejaments, a negociar amb qui faci falta, i continuaré votant Esquerra si mantenen el perfil propi i molt clars els objectius finals, igual que votaria CiU si m'oferissin un projecte amb cara i ulls que creiés que ens portarà a la independència abans que qualsevol altre. Sóc optimista i crec que venen temps millors tan per a un partit com per a l'altre. Em nego a creure que siguem tan curts de vista com hem estat fins ara.
Xavier,
D'acord en diversos punts excepte un: "El problema és que els nostres comercials, cansats de no tenir vendes a la zona, vulguin canviar d'estratègia quan encara no s'ha consolidat aquesta." Si això vol dir que s'ha de persistir en el pacte amb el PSC, crec que no necessàriament. L'estratègia potser no s'ha consolidat del tot, però això que l'independentisme ja no sigui vist com "el papu" a certs sectors de la societat catalana ja s'ha aconseguit prou. A partir d'ara, i com a norma, Esquerra hauria de negociar tenint en compte coincidències programàtiques, i sí, també, com indiques en aquest article, possibles efectes socials dels pactes.
Molts dels beneficis socials del pacte amb el PSC, des del meu punt de vista, ja estan aconseguits. Un que no esmentes és el de fer Montilla president: es va desactivar de forma contundent el mite del "català racista", aplicat especialment als independentistes, que consistia a dir que només famílies amb cognoms catalans podien tenir accés a la Presidència. No ho hem sentit més, oi? És clar, perquè seria absurd dir-ho ara. Ha quedat clar que dir-se José Montilla i ser nascut a Iznájar no és cap impediment per ser president del nostre país, i això quedarà en la ment del que sovint anomeno "la Catalunya espanyola" (o simplement la castellanoparlant, que no és exactament el mateix); ara bé, és evident que aquesta no és raó suficient per pactar amb algú, tot i que un cop s'ha fet cal no perdre de vista els efectes positius que això té, com tu indiques.
En el seu moment em va semblar bé que el Carod digués que no li agradava allò de CiU + ERC = Catalunya, en primer lloc perquè no és veritat i en segon lloc perquè el pacta amb el PSC desactivava la formació de dos blocs (catalanista vs. espanyolista) a l'estil del País Basc en l'època del Pla Ibarretxe. Ara bé, això no vol dir que Esquerra hagi de persistir tant sí com no en aquesta estartègia. Això seria limitar-se com ho ha fet fins ara Iniciativa. El bloc espanyolista a Catalunya pot estar entenent la idea (o absorvint-la de mica en mica) que en una Catalunya independent podran sentir-se tan espanyols com vulguin, però que com a catalans el negoci que Espanya els ofereix els és tant ruïnós com als que ens sentim només catalans.
Tal com vaig dir en comentaris anteriors, al pacte amb el PSC en sí no li veig un problema, sinó al canvi d'actitud d'Esquerra, a la pèrdua de perfil, de claredat en les premisses de què es parteix. Partint de la claredat dels propis plantejaments, a negociar amb qui faci falta, i continuaré votant Esquerra si mantenen el perfil propi i molt clars els objectius finals, igual que votaria CiU si m'oferissin un projecte amb cara i ulls que creiés que ens portarà a la independència abans que qualsevol altre. Sóc optimista i crec que venen temps millors tan per a un partit com per a l'altre. Em nego a creure que siguem tan curts de vista com hem estat fins ara.