M'agrada l'anàlisi que fas en aquest apunt. Crec que és hora de reflexions serenes, que no vol dir evitar l'autocrítica. El que segur que cal evitar és la lluita fratricida dins el partit, i que per interessos personals, per l'afany, legítim d'accedir a la seva direcció alguns magnifiqun tant els èxit com els fracassos.
No crec que el pacte de govern amb el PSC hagi estat dolent per al país. I dic per al país, perquè Esquerra només m'importa en funció d'això, mai per ella mateixa.
Per una banda, el procés de redacció del nou Estatut, amb un PSC a la contra, podria haver generat una real fractura del país. En canvi, tots hem de reconèixer que amb aquesta estratègia s'ha aconseguit un PSC moderadament més catalanista, que com a mínim ha hagut d'acceptar i també afirmar la injustícia de la situació catalana en aspectes com el finançament, el dèficit fiscal i les infrastructures. També destacaria la seva posició clara i ferma pel que fa a la immersió lingüística a les escoles. Vull dir que l'accés del PSC al govern de la Generalitat, amb la necessitat de demostrar capacitat de fer avançar el país l'ha obligat a enfrontar-se amb contradiccions profundes derivades de la seva federació (crec que amb excessiva submissió) al PSOE i amb la realitat tan poc federalista i poc oberta a una Espanya plurinacional que es pot reconèixer en aquets partit. Per bé que cal ser just, i, malgrat els paral·lelismes, considero totalment demagògic dir que, avui, el PP i el PSOE són iguals per a Catalunya. Això seria així si el PP fos una dreta equiparable a la dreta europea (no a la ultradreta) i no una romanalla nostàlgica del franquisme, tant pel fons com per les formes.
Pel que fa al "desastre" electoral d'ERC, jo crec que s'exagera. No indica que hi hagi menys votants potencials d'ERC en un futur. Pensem que els vuit diputats es van obtenir en unes circumstàncies molt especials. El llinxament mediàtic de Carod, l'èczema irritant produït per quatre anys d'aznarisme desbocat, no s'esperava el triomf socialista i per tant no hi havia lloc al vot útil, inexistència encara del desgast de governar que ara sí té ERC, la il·lusió col·lectiva pel desenvolupament de l'Estatut, l'emprenyamenta per les mentides de l'11M, van alliberar un vot més sincer, menys condicionat a estratègies, fet amb el ventre i el cor, i no a partir la por al PP o el càlcul. I abans d'això, a la legislatura immediatament anterior ERC tenia un diputat, ara en té 3, de manera que el balanç, mirat amb perspectiva, no és tan dolent
En tot cas, dono per bons aquests diputats perduts (segur que si es treballa bé es recuperaran posicions a les autonòmiques), pel servei prestat al país.
Continuant amb el pacte, amb el tripartit, jo no retrec tant aquesta estratègia d'aliances (no sóc un purista que cregui en l'autoaïllament en ghettos polítics de les opcions sobiranistes) com la gestió que s'ha fet de les inevitables contradiccions que s'han trobat en el camí, contradiccions —de diferent naturalesa, segons el cas— que tot governant s'ha de trobar necessàriament.
Per exemple, quan es va presentar l'Estatut a Madrid i va començar la passada del ribot, els primers que van "baixar del ruc", que van acceptar les retallades van ser, llògicament, el PSC. Després, va venir la maniobra infantil de CiU amb aquella mena de pacte amb en Zapatero, una rucada feta només per l'absurda necessitat de demostrar que es té alguna influència i per l'estupidesa de fer això per les vies equivocades.
La reacció d'ERC va ser acusar CiU d'haver venut l'Estatut, de no resistir prou, d'haver cedit a les propostes socialistes massa aviat... però continuar al govern amb uns (el PSC) que s'havien rendit molt abans i sense fer-los un retret... i això no és un bon servei al projecte sobiranista, perquè crea confusió i desunió. Ni es bo per ERC, perquè es mostren incoherents i demagògics, i desconcerten els votants.
No dic que necessàriament haguéssin de trencar el govern. Només dic que haurien d'haver estat sincers i valents i no resoldre el seu pànic infantil amb cortines de fum i excuses de mal pagador. Hi havia dues opcions: continuar al govern i explicar-ne els motius, evidenciar que estem en un carrera de fons, perservarar en l'estratègia i fer-la entendre, o bé trencar el govern i forçar noves eleccions. Però no es podia nedar amb el PSC i desar la roba carregant els neulers a uns que al capdevall estaven a l'oposició, i per tant, molt menys obligats a res que els seus propis socis.
No calibrem els resultats d'una estratègia per uns resultats electorals circumstancials, que depenen de molts factors difícils d'analitzar en conjunt. Calibrem l'executòria del partit pel seu servei al país. Perquè la funció d'ERC és servir Catalunya.
Al capdavall, no sempre el frontisme nacionalista (CiU + ERC) assegura més avenços per al país. Pot resultar, segons les circumstàncies, fins i tot contraproduent, satisfactori només per als convençuts, és a dir, sense possibilitats d'engruixir la massa social oberta al sobiranisme.
El que és important és que, siguin quines siguin les circumstancials aliances de govern, sota la tasca dels partits sobiranistes hi hagi un corrent de lleialtat, àmbits transversals en què es deixin de banda les diferències per a treballar en allò que es comparteix. Els líders dels partits han de deixar de fomentar un sectarisme messiànic que ens llança els uns contra els altres, i renunciar a titulars, a màrqueting electoral, a intentar assegurar lleialtats de vot a base de demagògia i actituds que en comptes de sumar, fraccionen, divideixen i debiliten.
Crec que l'estancament a la baixa de CiU i el teòric retrocés d'ERC (més que retrocés la pèrdua de l'oportunitat de consolidar part d'uns vots que no li tocaven) s'han d'analitzar des d'aquest punt de vista més ampli i menys partidista si volem progressar cap a una situació millor per a Catalunya, i no en termes d'estratègies limitades a un hortizó de quatre anys, o dos anys si atenem que les eleccions espanyoles i les catalanes s'alternen.
Voldria acabar dient que, després de molts anys, després de moltes eleccions, en aquestes darreres jo he estat a punt de no votar a ERC per primera vegada. La presència de Duran m'impedeix ni considerar el vot a CiU (a veure quan es trenca aquesta Federació i CDC arriba a ser el que en potència pot arribar a ser).
El meu vot era blanc. Per castigar aquestes dues forces que em són més properes.
Benvolgut Xavier,
M'agrada l'anàlisi que fas en aquest apunt. Crec que és hora de reflexions serenes, que no vol dir evitar l'autocrítica. El que segur que cal evitar és la lluita fratricida dins el partit, i que per interessos personals, per l'afany, legítim d'accedir a la seva direcció alguns magnifiqun tant els èxit com els fracassos.
No crec que el pacte de govern amb el PSC hagi estat dolent per al país. I dic per al país, perquè Esquerra només m'importa en funció d'això, mai per ella mateixa.
Per una banda, el procés de redacció del nou Estatut, amb un PSC a la contra, podria haver generat una real fractura del país. En canvi, tots hem de reconèixer que amb aquesta estratègia s'ha aconseguit un PSC moderadament més catalanista, que com a mínim ha hagut d'acceptar i també afirmar la injustícia de la situació catalana en aspectes com el finançament, el dèficit fiscal i les infrastructures. També destacaria la seva posició clara i ferma pel que fa a la immersió lingüística a les escoles. Vull dir que l'accés del PSC al govern de la Generalitat, amb la necessitat de demostrar capacitat de fer avançar el país l'ha obligat a enfrontar-se amb contradiccions profundes derivades de la seva federació (crec que amb excessiva submissió) al PSOE i amb la realitat tan poc federalista i poc oberta a una Espanya plurinacional que es pot reconèixer en aquets partit. Per bé que cal ser just, i, malgrat els paral·lelismes, considero totalment demagògic dir que, avui, el PP i el PSOE són iguals per a Catalunya. Això seria així si el PP fos una dreta equiparable a la dreta europea (no a la ultradreta) i no una romanalla nostàlgica del franquisme, tant pel fons com per les formes.
Pel que fa al "desastre" electoral d'ERC, jo crec que s'exagera. No indica que hi hagi menys votants potencials d'ERC en un futur. Pensem que els vuit diputats es van obtenir en unes circumstàncies molt especials. El llinxament mediàtic de Carod, l'èczema irritant produït per quatre anys d'aznarisme desbocat, no s'esperava el triomf socialista i per tant no hi havia lloc al vot útil, inexistència encara del desgast de governar que ara sí té ERC, la il·lusió col·lectiva pel desenvolupament de l'Estatut, l'emprenyamenta per les mentides de l'11M, van alliberar un vot més sincer, menys condicionat a estratègies, fet amb el ventre i el cor, i no a partir la por al PP o el càlcul. I abans d'això, a la legislatura immediatament anterior ERC tenia un diputat, ara en té 3, de manera que el balanç, mirat amb perspectiva, no és tan dolent
En tot cas, dono per bons aquests diputats perduts (segur que si es treballa bé es recuperaran posicions a les autonòmiques), pel servei prestat al país.
Continuant amb el pacte, amb el tripartit, jo no retrec tant aquesta estratègia d'aliances (no sóc un purista que cregui en l'autoaïllament en ghettos polítics de les opcions sobiranistes) com la gestió que s'ha fet de les inevitables contradiccions que s'han trobat en el camí, contradiccions —de diferent naturalesa, segons el cas— que tot governant s'ha de trobar necessàriament.
Per exemple, quan es va presentar l'Estatut a Madrid i va començar la passada del ribot, els primers que van "baixar del ruc", que van acceptar les retallades van ser, llògicament, el PSC. Després, va venir la maniobra infantil de CiU amb aquella mena de pacte amb en Zapatero, una rucada feta només per l'absurda necessitat de demostrar que es té alguna influència i per l'estupidesa de fer això per les vies equivocades.
La reacció d'ERC va ser acusar CiU d'haver venut l'Estatut, de no resistir prou, d'haver cedit a les propostes socialistes massa aviat... però continuar al govern amb uns (el PSC) que s'havien rendit molt abans i sense fer-los un retret... i això no és un bon servei al projecte sobiranista, perquè crea confusió i desunió. Ni es bo per ERC, perquè es mostren incoherents i demagògics, i desconcerten els votants.
No dic que necessàriament haguéssin de trencar el govern. Només dic que haurien d'haver estat sincers i valents i no resoldre el seu pànic infantil amb cortines de fum i excuses de mal pagador. Hi havia dues opcions: continuar al govern i explicar-ne els motius, evidenciar que estem en un carrera de fons, perservarar en l'estratègia i fer-la entendre, o bé trencar el govern i forçar noves eleccions. Però no es podia nedar amb el PSC i desar la roba carregant els neulers a uns que al capdevall estaven a l'oposició, i per tant, molt menys obligats a res que els seus propis socis.
No calibrem els resultats d'una estratègia per uns resultats electorals circumstancials, que depenen de molts factors difícils d'analitzar en conjunt. Calibrem l'executòria del partit pel seu servei al país. Perquè la funció d'ERC és servir Catalunya.
Al capdavall, no sempre el frontisme nacionalista (CiU + ERC) assegura més avenços per al país. Pot resultar, segons les circumstàncies, fins i tot contraproduent, satisfactori només per als convençuts, és a dir, sense possibilitats d'engruixir la massa social oberta al sobiranisme.
El que és important és que, siguin quines siguin les circumstancials aliances de govern, sota la tasca dels partits sobiranistes hi hagi un corrent de lleialtat, àmbits transversals en què es deixin de banda les diferències per a treballar en allò que es comparteix. Els líders dels partits han de deixar de fomentar un sectarisme messiànic que ens llança els uns contra els altres, i renunciar a titulars, a màrqueting electoral, a intentar assegurar lleialtats de vot a base de demagògia i actituds que en comptes de sumar, fraccionen, divideixen i debiliten.
Crec que l'estancament a la baixa de CiU i el teòric retrocés d'ERC (més que retrocés la pèrdua de l'oportunitat de consolidar part d'uns vots que no li tocaven) s'han d'analitzar des d'aquest punt de vista més ampli i menys partidista si volem progressar cap a una situació millor per a Catalunya, i no en termes d'estratègies limitades a un hortizó de quatre anys, o dos anys si atenem que les eleccions espanyoles i les catalanes s'alternen.
Voldria acabar dient que, després de molts anys, després de moltes eleccions, en aquestes darreres jo he estat a punt de no votar a ERC per primera vegada. La presència de Duran m'impedeix ni considerar el vot a CiU (a veure quan es trenca aquesta Federació i CDC arriba a ser el que en potència pot arribar a ser).
El meu vot era blanc. Per castigar aquestes dues forces que em són més properes.