jordibrull |
dimecres, 12 de març de 2008 | 22:38h
Belvolguda Carme Laura,
Abans de res, vull expressar-li que el meu dissentiment respecte al que vostè exposa en aquest apunt el formulo des del màxims dels respectes i amb el reconeixment que en moltes altres osasions he estat plenament d'acord amb vostè. M'expresaré amb franquesa, i fins i tot amb duresa, però si ho faig, si em prenc el temps, no és per ofendre, sinó per pura necessitat de fer arribar als qui teniu presència política la meva veu de ciutadà.
Crec que aquest plantejament un xic abrandat i tan taxatiu que vostè fa és una mica esbiaixat. No crec que els partits polítics catalans puguin exigir lleialtat electoral als ciutadans només per la seva obediència nacional. Cal veure altres aspectes programàtics, i, sobretot, si la pràxis política portada a terme ha estat de la qualitat exigible, amb una veritable orientació de servei al país, amb una visió generosa o partidista, amb sinceritat i honestedat o demagògica, amb projecte de país o només ambició de poder, amb horitzons amplis o només a base de picabaralles per nicieses i màrqueting electoral.
I li he de dir que estic profundament decebut per com s'han comportat els nostres partits nacionals mitjanament seriosos com són Convergència i Esquerra, per no parlar d'Unió, que ja no té remei.
Sóc independentista. I em fa emprenyar que menysprei el president de la Generalitat només perquè no domina el català. Tinc molts companys que comparteixen el meu independentisme i també són molt lluny de Pompeu Fabra. El senyor Montilla, i el meu veí que ha vingut de l'Uruguay fa dos anys, senyora, són tan catalans com vostè i com jo. I si no entenem això, anem malament. Que jo sàpiga, "Polònia" se'n riu de tots els partits, i ho fan força bé, i les seves sàtires solen ser encertades, amb fons molt atinat. És que preten que els polítrics catalans estiguin especialment protegits de la sàtira política?. Que no s'enfoten de ningú? Veure tendenciosa Polònia em sembla el summum de la pell fina. Jo sóc independentista, però no dec cap lleialtat a cap partit perquè no crec que cap d'ells sigui la solució absoluta ni sigui el paradigma i representació legítima de Catalunya. Potser per això m'agrada Polònia i a vostè no.
Em fa enfadar que la coalició CiU tracti amb lleugeresa i inconsciència el tema de la immigració amb finalitats electorals. Em molesta profundament les insinuacions de trencar el tripartit des de Madrid, i aquesta falera amb això de la llista més votada, una falsetat antidemocràtica en un règim parlamentari.
Em molesta profundament que Esquerra descarregui els neulers de les seves pròpies contradiccions al governar amb qui governa contra l'oposició, contra Convergència per mirar de salvar la cara quan van maldades. Em sap molt greu el menyspreu insultant amb què sovint es parla dels socialistes des de les files nacionalistes, sense comptar que dins aquest partit hi ha gent que realment creu que és possible la Espanya plurinacional on Catalunya hi pugui encaixar. Jo els dic que això no pot ser, que Espanya sempre serà opressora, i els defenso que només la independència és una via adequada. I ells em poden contestar que tan difícil és assolir la independència com canviar Espanya. I callo, i entenc que si podem viatjar alguns trams junts, tot això que avançarem.
Sí. Hi ha espanyolistes al PSC. També tenim talibans xonòfobs entre nosaltres. I què?. Això desqualifica la nostra causa?.
I la por del PP, que es veu que només Duran i Lleida no comparteix a Catalunya, no és un altre factor?. Quina confiança podíem tenir en CiU, per exemple, per a aturar al PP?. Aquesta vegada ni al notari, no van anar.
Em molesta, en definitiva, que uns i altres, dirigents i seguidors acrítics, estiguin fomentant la divisió i l'enemistat entre catalans per interessos de partit. No vull que em "salvin" del tripartit els veritables patriotes convergents. Ni vull que em "salvin" dels botiflers convergents els independentistes de saló d'Esquerra Republicana. Ni que els socialistes ens dónin lliçons de catalanisme i després no tinguin ni grup parlamentari propi i s'apleguin a les consignes del seu amo espanyol. Ni que sota la lleialtat al país em demanin el vot per a un reaccionari com en Duran i Lleida. Ni que m'emboliquin en un independentisme "pur" aïllat i allunyat de la realitat política.
Vull nivell polític, lleialtat institucional i entre els partits, arguments i no demagògia, projectes i no picabaralles, honestedat i no postures de cara a la galeria. Qualitat democràtica i líders de nivell. I tot això falta, i tots els partits hi estan implicats.
I llavors, a partir de la ineptitud dels catalans i els nostres líders per a trobar força en la transversalitat i la unió, és molt fàcil donar la culpa al PSOE, sempre als altres. Ells fan els seus deures. Som nosaltres qui no els sabem fer. I si no la culpa és dels votants, per dolents, per mesells, per traïdors, per espanyolitzats. Fa com l'Heribert Barrera, que davant una derrota electoral va doir que el poble català s'havia equivocat. Quina vergonya.
Senyora Carme-Laura. Sóc un ciutadà anònim i entengui que l'escric des de la impotència de qui no hi pot fer gran cosa davant la progressiva degradació del catalanisme polític, de la seva creixent insubstancialitat, de la manca de rigor dels seus líders, de la mercantilització del discurs polític, de les estratègies de pati d'escola. Només em queda el vot. I en faig el que vull quan toca. I voti el que voti, pels pensaments que em vinguin al cap, ni sóc mesell, ni anticatalà, ni espanyolitzat.
Això que vostè ha escrit no suma, resta i divideix entre bons i dolents, entre lleials i traïdors, sempre segons el seu criteri. I cal sumar i sumar. Dialogar i no sentenciar, respectar totes les posicions i no repartir carnets de lleilatat nacional. Volem fer la Casa Gran, però comencem per penjar el cartell que reivindica el dret d'admissió.
CAl presentar arguments i conduir-se amb generositat i serietat. I ni CiU ni Esquerra ho han fet en la legislatura, i ara han volgut fer els deures en la campanya, a correcuita, i demanen lleialtats que no mereixen. I no va així.
Per cert, finalment, he descartat la butlleta blanca, he deixat de banda el vot útil contra el PP i he votat, novament, un d'aquests partits que es diuen "nacionals". Però, igualment, aquest seu escrit m'ofèn com a català i com a ciutadà. Ni vostè ni Carod, per dir-ne dos de diferents partits per a evitar temptacions d'etiquetar-me, poden atribuir-se el dret determinar quin és el comportament correcte d'un "bon català".
I no pateixi, molts dels vots que té el PSC són manllevats. I si no té un comportament de defensa del país, el poble els hi reclamarà tard o d'hora.
Abans de res, vull expressar-li que el meu dissentiment respecte al que vostè exposa en aquest apunt el formulo des del màxims dels respectes i amb el reconeixment que en moltes altres osasions he estat plenament d'acord amb vostè. M'expresaré amb franquesa, i fins i tot amb duresa, però si ho faig, si em prenc el temps, no és per ofendre, sinó per pura necessitat de fer arribar als qui teniu presència política la meva veu de ciutadà.
Crec que aquest plantejament un xic abrandat i tan taxatiu que vostè fa és una mica esbiaixat. No crec que els partits polítics catalans puguin exigir lleialtat electoral als ciutadans només per la seva obediència nacional. Cal veure altres aspectes programàtics, i, sobretot, si la pràxis política portada a terme ha estat de la qualitat exigible, amb una veritable orientació de servei al país, amb una visió generosa o partidista, amb sinceritat i honestedat o demagògica, amb projecte de país o només ambició de poder, amb horitzons amplis o només a base de picabaralles per nicieses i màrqueting electoral.
I li he de dir que estic profundament decebut per com s'han comportat els nostres partits nacionals mitjanament seriosos com són Convergència i Esquerra, per no parlar d'Unió, que ja no té remei.
Sóc independentista. I em fa emprenyar que menysprei el president de la Generalitat només perquè no domina el català. Tinc molts companys que comparteixen el meu independentisme i també són molt lluny de Pompeu Fabra. El senyor Montilla, i el meu veí que ha vingut de l'Uruguay fa dos anys, senyora, són tan catalans com vostè i com jo. I si no entenem això, anem malament. Que jo sàpiga, "Polònia" se'n riu de tots els partits, i ho fan força bé, i les seves sàtires solen ser encertades, amb fons molt atinat. És que preten que els polítrics catalans estiguin especialment protegits de la sàtira política?. Que no s'enfoten de ningú? Veure tendenciosa Polònia em sembla el summum de la pell fina. Jo sóc independentista, però no dec cap lleialtat a cap partit perquè no crec que cap d'ells sigui la solució absoluta ni sigui el paradigma i representació legítima de Catalunya. Potser per això m'agrada Polònia i a vostè no.
Em fa enfadar que la coalició CiU tracti amb lleugeresa i inconsciència el tema de la immigració amb finalitats electorals. Em molesta profundament les insinuacions de trencar el tripartit des de Madrid, i aquesta falera amb això de la llista més votada, una falsetat antidemocràtica en un règim parlamentari.
Em molesta profundament que Esquerra descarregui els neulers de les seves pròpies contradiccions al governar amb qui governa contra l'oposició, contra Convergència per mirar de salvar la cara quan van maldades. Em sap molt greu el menyspreu insultant amb què sovint es parla dels socialistes des de les files nacionalistes, sense comptar que dins aquest partit hi ha gent que realment creu que és possible la Espanya plurinacional on Catalunya hi pugui encaixar. Jo els dic que això no pot ser, que Espanya sempre serà opressora, i els defenso que només la independència és una via adequada. I ells em poden contestar que tan difícil és assolir la independència com canviar Espanya. I callo, i entenc que si podem viatjar alguns trams junts, tot això que avançarem.
Sí. Hi ha espanyolistes al PSC. També tenim talibans xonòfobs entre nosaltres. I què?. Això desqualifica la nostra causa?.
I la por del PP, que es veu que només Duran i Lleida no comparteix a Catalunya, no és un altre factor?. Quina confiança podíem tenir en CiU, per exemple, per a aturar al PP?. Aquesta vegada ni al notari, no van anar.
Em molesta, en definitiva, que uns i altres, dirigents i seguidors acrítics, estiguin fomentant la divisió i l'enemistat entre catalans per interessos de partit. No vull que em "salvin" del tripartit els veritables patriotes convergents. Ni vull que em "salvin" dels botiflers convergents els independentistes de saló d'Esquerra Republicana. Ni que els socialistes ens dónin lliçons de catalanisme i després no tinguin ni grup parlamentari propi i s'apleguin a les consignes del seu amo espanyol. Ni que sota la lleialtat al país em demanin el vot per a un reaccionari com en Duran i Lleida. Ni que m'emboliquin en un independentisme "pur" aïllat i allunyat de la realitat política.
Vull nivell polític, lleialtat institucional i entre els partits, arguments i no demagògia, projectes i no picabaralles, honestedat i no postures de cara a la galeria. Qualitat democràtica i líders de nivell. I tot això falta, i tots els partits hi estan implicats.
I llavors, a partir de la ineptitud dels catalans i els nostres líders per a trobar força en la transversalitat i la unió, és molt fàcil donar la culpa al PSOE, sempre als altres. Ells fan els seus deures. Som nosaltres qui no els sabem fer. I si no la culpa és dels votants, per dolents, per mesells, per traïdors, per espanyolitzats. Fa com l'Heribert Barrera, que davant una derrota electoral va doir que el poble català s'havia equivocat. Quina vergonya.
Senyora Carme-Laura. Sóc un ciutadà anònim i entengui que l'escric des de la impotència de qui no hi pot fer gran cosa davant la progressiva degradació del catalanisme polític, de la seva creixent insubstancialitat, de la manca de rigor dels seus líders, de la mercantilització del discurs polític, de les estratègies de pati d'escola. Només em queda el vot. I en faig el que vull quan toca. I voti el que voti, pels pensaments que em vinguin al cap, ni sóc mesell, ni anticatalà, ni espanyolitzat.
Això que vostè ha escrit no suma, resta i divideix entre bons i dolents, entre lleials i traïdors, sempre segons el seu criteri. I cal sumar i sumar. Dialogar i no sentenciar, respectar totes les posicions i no repartir carnets de lleilatat nacional. Volem fer la Casa Gran, però comencem per penjar el cartell que reivindica el dret d'admissió.
CAl presentar arguments i conduir-se amb generositat i serietat. I ni CiU ni Esquerra ho han fet en la legislatura, i ara han volgut fer els deures en la campanya, a correcuita, i demanen lleialtats que no mereixen. I no va així.
Per cert, finalment, he descartat la butlleta blanca, he deixat de banda el vot útil contra el PP i he votat, novament, un d'aquests partits que es diuen "nacionals". Però, igualment, aquest seu escrit m'ofèn com a català i com a ciutadà. Ni vostè ni Carod, per dir-ne dos de diferents partits per a evitar temptacions d'etiquetar-me, poden atribuir-se el dret determinar quin és el comportament correcte d'un "bon català".
I no pateixi, molts dels vots que té el PSC són manllevats. I si no té un comportament de defensa del país, el poble els hi reclamarà tard o d'hora.