Benito Zambrano ens va impressionar fa una dècada amb aquell emotiu retrat de la soledat i la in comunicació que és "Solas" (un títol a reivindicar). Ara ha edificat la seva segona obra fílmica bebent de les mateixes fonts però cambiant el paisatge d'una Andalusia urbana pel d'una Cuba castrista que viu entre el desig de llibertat i l'ofegament econòmic que imposa el bloqueig.
"Habana Blues" és una obra rodona que se serveix de l'aparent trivialitat d'una comèdia dramàtica a l'ús per teixir un complex entrallat de relacions interpersonals i amoroses que ens arriben directes a la bena en la millor línia del "cinema verité". Sota l'aparença de narració costumista, Zambrano ens exposa la seva opinió sobre la realitat artística, aconseguint una de les reflexions més ben orientades sobre el fenòmen artístic que es recorden damunt la tela d'una pantalla. És legítim i comprensible que el creador (músic en aquest cas, però també escriptor, poeta, cineasta o pintor) es prostitueixi per "aribar al públic"?. Aquesta és l'essència última de la proposta de Zambrano. Cadascun dels protagonistes tria una via. La meva és aquesta: és legítim, però no moral.
El film defuig el maniqueisme i la llàgrima fàcil en abordar tan aquest tema com els de la soledat, l'amor que s'esmicola a betzagades o l'amistat. Ho fa a cara descoberta, transitant sempre per la punta d'una ganivet ben esmolat però sense arribar a tallar-se.
En l'escena clau del film, la del sopar on s'anuncia la separació de la parella protagonista i els diferents rumbs que emprendrà cadascú, el poeta cubà que seu a la punta de la taula diu que és possible lluitar per la veritat i no vendrés al mercat. Jo també ho crec, però per això cal valentia, i sobretot, tenir més amor a l'art que als diners.
Quan es filma un entorn natural tan atractiu com l'Havana costa no caure en filmar postals boniques amb música de fons. En aquest sentit, la pel·lícula s'acosta molt més al cinema d'Aristarain que al d'Ivori. A més, se serveix molt encertadament de les cançons (bellísimes totes) i el vigorós muntatge per anar desgranant les històries i les angoixes personals dels protagonistes i revisitar una i altra vegada el seu món interior. Utilitza per fer-ho una narració precisa i prodigiosa. Ens mostra amb esgarrifosa vitalitat el progressiu trencament de la parella. Emociona l'escena en que els amics s'acomiaden i es brinda per la fi de l'amor gairebé recorrent a la nostàlgia que surt de les cordes d'una guitarra en un càlid homentage als records i un defuig constant de la tristesa.
Gairebé tots els actors estan a l'alçada de la proposta. Tots menys un sobreactuat Roger Pera que faria bé de dedicar-se a seguir destrossant pel·lícules (doblatge) que a actuar-hi.
Amb tot, el conjunt és rodó. I ens deixarà a la retina per molt de temps imatges imborrables, com el comiat a peu de patera en les fredes aigües de la nit cubana. "Habana blues" és un cant a l'alegria, a la "joie de vivre" que tants cineastes han proposat i tant pocs (Capra, Willder, Truffaut, Godard, Rohmer o Aristarain entre ells) han aconseguit. Un surt de la sala reconforta, lamentant només que la "peli" de Zambrano desapareixerà aviat, mentre se seguirà exhibint "Blade Trinity" amb total impunitat. I és que, com postula Zambrano a la seva segona obra mestra (en porta dues de dues) i fa dir diverses vegades a un dels seus protagonistes, "business is business".
Consumim el què ens agrada o el que ens deixen? Aquesta és la qüestió, amics meus. El debat és obert
BUSCANT LA POESIA DE LA VERITAT
Benito Zambrano ens va impressionar fa una dècada amb aquell emotiu retrat de la soledat i la in comunicació que és "Solas" (un títol a reivindicar). Ara ha edificat la seva segona obra fílmica bebent de les mateixes fonts però cambiant el paisatge d'una Andalusia urbana pel d'una Cuba castrista que viu entre el desig de llibertat i l'ofegament econòmic que imposa el bloqueig.
"Habana Blues" és una obra rodona que se serveix de l'aparent trivialitat d'una comèdia dramàtica a l'ús per teixir un complex entrallat de relacions interpersonals i amoroses que ens arriben directes a la bena en la millor línia del "cinema verité". Sota l'aparença de narració costumista, Zambrano ens exposa la seva opinió sobre la realitat artística, aconseguint una de les reflexions més ben orientades sobre el fenòmen artístic que es recorden damunt la tela d'una pantalla. És legítim i comprensible que el creador (músic en aquest cas, però també escriptor, poeta, cineasta o pintor) es prostitueixi per "aribar al públic"?. Aquesta és l'essència última de la proposta de Zambrano. Cadascun dels protagonistes tria una via. La meva és aquesta: és legítim, però no moral.
El film defuig el maniqueisme i la llàgrima fàcil en abordar tan aquest tema com els de la soledat, l'amor que s'esmicola a betzagades o l'amistat. Ho fa a cara descoberta, transitant sempre per la punta d'una ganivet ben esmolat però sense arribar a tallar-se.
En l'escena clau del film, la del sopar on s'anuncia la separació de la parella protagonista i els diferents rumbs que emprendrà cadascú, el poeta cubà que seu a la punta de la taula diu que és possible lluitar per la veritat i no vendrés al mercat. Jo també ho crec, però per això cal valentia, i sobretot, tenir més amor a l'art que als diners.
Quan es filma un entorn natural tan atractiu com l'Havana costa no caure en filmar postals boniques amb música de fons. En aquest sentit, la pel·lícula s'acosta molt més al cinema d'Aristarain que al d'Ivori. A més, se serveix molt encertadament de les cançons (bellísimes totes) i el vigorós muntatge per anar desgranant les històries i les angoixes personals dels protagonistes i revisitar una i altra vegada el seu món interior. Utilitza per fer-ho una narració precisa i prodigiosa. Ens mostra amb esgarrifosa vitalitat el progressiu trencament de la parella. Emociona l'escena en que els amics s'acomiaden i es brinda per la fi de l'amor gairebé recorrent a la nostàlgia que surt de les cordes d'una guitarra en un càlid homentage als records i un defuig constant de la tristesa.
Gairebé tots els actors estan a l'alçada de la proposta. Tots menys un sobreactuat Roger Pera que faria bé de dedicar-se a seguir destrossant pel·lícules (doblatge) que a actuar-hi.
Amb tot, el conjunt és rodó. I ens deixarà a la retina per molt de temps imatges imborrables, com el comiat a peu de patera en les fredes aigües de la nit cubana. "Habana blues" és un cant a l'alegria, a la "joie de vivre" que tants cineastes han proposat i tant pocs (Capra, Willder, Truffaut, Godard, Rohmer o Aristarain entre ells) han aconseguit. Un surt de la sala reconforta, lamentant només que la "peli" de Zambrano desapareixerà aviat, mentre se seguirà exhibint "Blade Trinity" amb total impunitat. I és que, com postula Zambrano a la seva segona obra mestra (en porta dues de dues) i fa dir diverses vegades a un dels seus protagonistes, "business is business".
Consumim el què ens agrada o el que ens deixen? Aquesta és la qüestió, amics meus. El debat és obert
JORDI GUILLEM