Sí, volia ser una gracieta amb certa mala llet. I és completament cert que també hi ha altres veritats que no dic en aquesta nota, com les que tu em dius i comparteixo plenament. Però el que em preocupa és que, més o menys graciós, i acceptant que no és tota la veritat, ni tu et pares a desmentir com a fals el que escric en aquest post. I per a mi aquestes semblances són tan greus com perquè les posteriors diferències no tinguin ni importància ni transcendència, perquè són només dos punts de vista des dels que observar el desastre i la derrota col·lectius per manca de lideratges i projectes mitjanament creïbles.




Sí. També hi ha diferències. Per això sóc molt més proper a Esquerra que a Convergència (d'Unió no en vull ni sentir parlar).



Fins i tot et diré que entenc perfectament i em sembla molt bé que Esquerra formi el Tripartit. No m'escandalitza que pacti amb el PSC ni que Montilla sigui president. No em sap greu que CiU estiguin a l'oposició. És més, crec que entenc els motius de fer el tripartit, i sé que amb posicions puristes només et desfogues i quedes bé amb familiars i amics, però no s'avança. I et diré encara més, què carai, m'agrada el tripartit i m'agrada com s'està arrossegant el PSC cap a posicions impensables fa uns quants anys.



El que em molesta és que aquesta estratègia es defensi amb arguments banals i simples, la majoria de les vegades estúpidament parcials. Si l'Estatut acaba en fracàs, Esquerra huria de reconèixer que també els seus socis van fallar, i no carregar els neulers només a l'oposició com a distractori per a mantenir un tranquil i assossegat matrimoni amb el PSC, el primer que va posar les banyes. I després explicar els motius reals pels que manté, i ara reedita, el tripartit, i no passant les culpes a un altre. Si Esquerra pacta amb el PSC, els de CiU no els han de qualificar de traïdors, perquè ells també juguen les cartes de possibilisme, i tampoc no els ho retrec, i fins i tot la van errar al donar ales a l'Aznar, perquè a la segona legislatura del PP va aparèixer la bèstia creofeixista que encara ara ens emprenya a tothora des del carrer Génova i la COPE, per citar dos punts d'iradiació... El que m'emprenya és aquesta carrera de postures forçades per a veure qui salva més la cara de nacionalista o independentista i per a fer quedar malament l'altre. L'epissodi de després de la calçotada d'ara fa un any, o les acusacions de Convergència i Unió de traïdoria contra Esquerra... o els constants reptes mutus, sempre paraules buides, simples posicions estètiques. Com deia, acusacions intercanviables.



I no em fa emprenyar que dos partits s'esbatussin, que també se m'enfot, sinó que acaben malbaratant el crèdit polític i l'atractiu popular de les posicions diem-ne que properes al sobiranisme, i no amplien les bases de suport popular cap al sobiranisme perquè no deixen espais de transversalitat, i ofeguen o ignoren qualsevol iniciativa que no sigui prou partidista. Amb el seu sectarisme i maniobres partidistes, amb les seves declaracions de preescolars, (tu més, mira que tu; botifler, botifler el teu pare; traïdor, això tu...), estan banalitzant el catalanisme, sobiranisme, independentisme, digues-li com vulguis, i el que hauria de ser un àmbit ideològic seriós i ampli, transversal amb varietat de matisos, esdevé un producte de consum polític, una pura eina de màrqueting electoral, una arma per fotre's pel cap, o la paret contra el que els dos rivals juguen a veure qui pixa més alt.



Crec que ambdós partits s'excedeixen amb el seu partidisme, abusen d'arguments propis de tanoques, estan massa obsessionats pel poder i s'equivoquen al no mantenir una certa complicitat, o com a  mínim un cert respecte entre ells. I no tinc ganes de ser complaent ni amb els uns ni amb els altres. I prefereixo denunciar totes les misèries en què coincideixen que les grans diferències que també els distingeixen, perquè així em desfogo del que em fa emprenyar, i perquè aquestes misèries poden fer que, al final, les diferències ja no tinguin la mínima importància perquè parlarem només de projectes inviables definitivament a base se suïcidar-se una mica cada dia.