Un que forma part de la majoria silenciosa
Joan Antoni Soliguer |
dissabte, 1 de desembre de 2007 | 23:32h
Des del meu punt de vista, els alcaldes (siguin de l'associació que siguin) responen al que creuen que és la voluntat majoritària. És la seva manera de fer marketing, igual que les empreses fan amb els clients. El menys important és si això afecta al territori, el que importa és que afecta l'elector. Entenc que posar torres elèctriques és un inconvenient visual bastant gran i sobretot en pobles petits. Ara bé, tot progrés implica una modificació del territori. I en aquí és on hi hauria d'haver un punt de responsabilitat, diguem-ne, comuna, amb tot el territori. Les associacions també responen a uns interessos. I en el cas de No a la MAT, als interessos dels propietaris que veuen com les seves finques quedaran hipotecades per una instal·lació que en reduirà el preu considerablement. Tots aquest moviments ecologistes fan gràcia i resulten simpàtics. Per això sempre troben gent per a col·laborar-hi desinteressadament. Ara bé, quants d’aquests renten la roba en una bugaderia pública, o no fan servir els ascensors, etc. Dir que aquesta infrastructura no beneficia les comarques gironines és propi d’aquell que li assenyalen la lluna i només mira la punta del dit. L’electricitat és un bé públic, gestionat per empreses privades, però un bé públic. Des d’aquesta qualitat del bé i com a ciutadà puc exigir a l’Estat que prengui les mesures necessàries per tal que m’arribi a casa i a les empreses on treballen els meus companys i amics que manufacturen els productes que després compraré. I si per això, algun propietari veu com la seva finca perd un hipotètic valor, serà un fet menor comparat amb el bé comú. I si algun dia, descobreixo amb delectança que s’ha creat No a la MAT, SA que ens proveeix a tots d’una energia elèctrica sense necessitat de cablejat, amb la mateixa qualitat que les actuals empreses distribuïdores i a un preu raonable, probablement seré dels seus primers clients. Mentrestant el que haurien de fer és oblidar la postura de “el perro del hortelano” i deixar de defensar interessos particulars.
